VISIONS PERSONALS

El ministre “de Fomento?” José Blanco ens ha tornat a llançar una galleda d’aigua freda.  La setmana passada  va anunciar l’aturada de  l’autovia A-27 entre Tarragona i Montblanc. Perdò, no només aturada. Una cosa pitjor: la rescissió dels contractes d’obra que hi havia per construir-la.

Aixó de l’autovia fins a Montblanc es la cançó de l’enfadós. S’en va comença a parlar abans que el Guardiola toqués una pilota. Ara, amb l’aturada de l’obra s’engega a pastar fang tot el camí fet en els últims quinze anys. I a sobre, encara n’hi ha, que, des del centre de la península, ens diuen que no hem de patir:  ja tornaran a licitar les obres.

A qui volen enredar? Una vegada es rescindeixi el contracte l’obra, si es vol tornar a  reprendre calen uns quants anys només en moure parerassa. S’haurà de tornar  a exposar projectes, fer estudis d’impacte, processos expropiatoris, informacions públiques, assignacions pressupostàries i licitacions.  Déunido.

El ministeri retallador del “gobierno amigo” de Catalunya ha anunciat encara una mesura més sibil·lina: no plantejarà més autovies al costat d’autopistes no saturades. Ens diuen, doncs, si vols anar ràpid, paga que es gata.

El sector turístic de la Costa Daurada xifra en vint-i-set milions d’euros les pèrdues per no disposar d’aquesta via ràpida i els transportistes expliquen que han de pagar onze milions més perquè han d’agafar l’actual autopista.

Que l’aturada de l’obra vingui dels abanderats del “progrés” sona a acudit dolent. Es carreguen el desenvolupament del port de Tarragona, les potencialitats de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp, la connexió segura en un eix que ha d’unir el Camp de Tarragona amb l’eix de l’Ebre. Tot d’una vegada.

Dubto si als  ulls del govern espanyol ens veuen com uns xiquets que ens mereixem anar per carreteres ben perilloses i amb cues dia si dia també, per purgar els nostres pecats de voler ser una nació i tenir dret a decidir o bé es que a Madrid tenen  ganes premeditades de donar-nos  per on acaba l’esquena?

Aquesta decisió del Pepiño no els hi hauria de sortir de franc.  El dia que convoquin  a les urnes, serà el moment oportú per donar-los les gràcies per l’escanyada.

quim

Posted on July 25th, 2010 by Quim
Filed under: Política de casa nostra | No Comments »

Tarda del 10 de juliol. Molta calor. Milers d’ànimes vingudes del Sud o del Nord, romanen  apretades al cèntric Passeig de Gràcia barceloní  i als carrers que hi conflueixen. Hi hem anat moguts per un fet ben senzill: volen ser el que som, ni més ni menys. I reclamem dignitat.

Tenim  la força de la raó. Volem tenir dret a decidir,democràticament,  el futur.

No acceptem la raó de la força. Rebutjem el bastó que ens vol fer entrar dins una vestit constitucional que no hi té cap màniga reservada al fet diferencial. Ni resignació ni retorn al passat.

L’adreçador per on hem d’anar, ens diuen, que és “la indisoluble unidad”. Ens volen muts i a la gàbia.

Davant aquest panorama, que cal fer?. D’entrada, desar els lliris al racó més amagat de les calaixeres. S’ha acabat aixó d’anar amb la flor a la mà.  Després, convindrà  cercar camins transitables per a una gran majoria. No ensopegar amb els brams inflamats de profetes  que fan bona la dita: “arrencada de cavall i parada de burro”.  I anar poc a poc i amb bona lletra.

L’Estatut votat el 2006 en referèndum, en principi, havia de ser  l’eina per regular les relacions entre l’estat espanyol i Catalunya. Ara, després de més de 800 folis de verinosa sentència d’un Tribunal caducat, el pacte ratificat  pel poble s’ha enviat a pastar fang. 

Aquí el més important és el benestar de les persones. I aixó passa per gestionar els recursos econòmics que ara es transfereixen a doll i ens els retornen gota a gota.

La gent normal ja ha fet la feina. Ho va fer amb la seva presència a la manifestació més important dels últims anys. Ha dit, sense embuts, que cal escriure pàgines noves si les velles ja no ens serveixen. I esperen que hagi arribat l’hora dels polítics. De lideratges que llegeixin  bé els moviments dels temps presents i mostrin l’avenir amb  claretat. Que escoltin la veu de la ciutadania i mostrin el full de ruta a seguir. Per alguns manaires, s’ha acabat el temps de marejar la perdiu.

Posted on July 12th, 2010 by Quim
Filed under: Política de casa nostra | No Comments »

Fa pocs dies l’actual president de la Generalitat, José Montilla, ha adreçat una carta als funcionaris  catalans agraïnt el sacrifi que fan davant la retallada del sou.

Quan vaig conèixer aquesta tramesa em va semblar una broma. Normalment, quan algú dona les gràcies és perquè hi ha  una actitud fruit de la voluntarietat. Ara no és el cas. El personal públic, per decret i sense que pugui dir  ni mu, veurà a final de juny menys virolles que al maig.

La carta té la seva  gràcia. Incorpora la promesa que quan torni a anar bé l’economia ja es tornaran a pujar els sous dels més de 226 mil treballadors que penquen a la Generalitat. En set anys, el tripartit ha augmentat la nòmina pública en 86 mil persones, sense que hagi existit un augment de competències

He pensat que enviar per correu més de dos-centes mil cartes ha de tenir un cost important. Només sumant l’import de la tinta, el paper, el sobre, el segell i el cost de doblegar els fulls ben segur que puja uns quants milers d’euros.

Tothom diu que cal estalviar. Es la nova religió. Tisorades per un costat i augment d’ impostos per l’altra. D’aquí poc més d’una setmana tot serà més car per l’augment de l’IVA, hi haurà una pujada en el rebut de la llum, la benzina està pels núvols amb el cèntim sanitari inclòs, i es preveu recaptar més per impost de transmissions, acte jurídics o matriculacions. De tot això a la carta presidencial no hi surt ni un borrall.

Si volen donar alguna alegria que facin rebaixa o liquidació en els alts càrrecs i el personal eventual. La Generalitat ha passat de 376 alts càrrecs el 2003 a 530 enguany, el que comporta una despesa addicional de més de 10 milions d’euros (1.600 milions de les antigues pessetes) o bé haurien d’haver encarregat menys informes innecessaris  i estudis inútils. Només a l’any 2009, per aquesta via es van escapar  més de 52 milions d’euros.

Tot plegat fa molta gràcia, no?

Posted on June 20th, 2010 by Quim
Filed under: Les meves dèries | 2 Comments »

Aquest matí el PSOE ha aprovat únicament amb els seus vots la retallada del sou dels funcionaris i la congelació de les pensions.  Una mesura, aquesta darrera, molt injustaZapatero no ha tingut cap grup polític més al costat. Hi ha hagut tres abstencions: la de CiU, Coalició Canària i la Unión del Pueblo Navarro. La resta de grups, en contra. La situació necessita responsabilitat. Els motius de la decisió dels diputats convergents la explicada brillantment, Duran i Lleida.  Aquí hi ha un resum d’aquesta arriscada abstenció:

• Avui es jugava evitar que l’Estat espanyol hagués de pagar un  preu econòmic molt més alt del que ja haurà de pagar.
•  De no haver-se aprovat el decret, demà els mercats haguessin castigat el deute espanyol i l’emissió de deute públic per part de l’Estat s’hagués complicat exponencialment.
• Si l’Estat espanyol no hagués aprovat avui aquest decret, la seva credibilitat hauria quedat molt tocada i se li hagués tancat l’aixeta del crèdit (ja mig tancada com a càstig per no haver fet els deures quan tocava), i l’Estat espanyol hauria pogut quedar en la mateixa situació que Grècia.
• Els mercats internacionals necessitaven confiança en el sentit que l’Estat tindrà prou capacitat per retornar els diners que se li estan deixant, amb els corresponents interessos.
• El que avui estava en joc és que l’Estat pogués seguir pagant fins al desembre les pensions i els sous dels treballadors públics. 

La mesura més injusta d’aquesta Decret és la congelació de les pensions. Contravé l’acord i les indicacions del Pacte de Toledo, que preveu que les pensions s’incrementaran d’acord amb el nivell del cost de la vida.  Caldrà lluitar per tal que l’any vinent aquesta mesura deixi d’existir. Tanmateix es un error com s’ha plantejar la rebaixa dels sous dels funcionaris. Si el Govern espanyol i el Govern de la Generalitat s’haguessin ajustat el cinturó quan tocava i no haguessin fet créixer injustificadament les plantilles públiques i s’haguessin congelat els salaris de la funció pública, ara, segurament, no caldria reduir els salaris.

Com hem arribat a la situació d’avui? Per la incompetència i la frivolitat extrema del president del Govern espanyol. És Zapatero el que ens ha portat a aquesta situació de quasi col·lapse i amb la credibilitat trinxada. Per responsabilitat, Zapatero hauria de plegar i cedir la presidència a algú del PSOE amb credibilitat, perquè amb el Govern espanyol actual és impossible aguantar dos anys.Queden molts deures per fer: la reforma laboral,  la culminació de la reforma del sistema financer, garantir que hi hagi liquiditat per a les empreses i  creixement econòmic i que en conseqüència, hi hagi generació d’ocupació.Avui Duran i Lleida ha posat de manifest que si el Govern espanyol hagués impulsat un pacte d’estat a principi de legislatura tal i com se li demanava, ara potser no estaríem en la situació en la que estem. Per contra, Zapatero ha viscut durant molt temps de la festa derivada d’un model de creixement equivocat. L’Estat espanyol estava creixent per sobre de les seves possibilitats, creixent sobre peus de fang: construcció, demanda interior exagerada i dèficit exterior exagerat. Eren temps en què Zapatero presumia davant l’opinió pública d’haver superat Itàlia en PIB per càpita i d’estar a punt de superar França. Eren temps en què Zapatero presumia de ser l’estat europeu amb més quilòmetres d’alta velocitat i en què es van aprovar mesures inútils i enormement costoses com la deducció de 400 € universal.

Posted on May 27th, 2010 by Quim
Filed under: Política de casa nostra | No Comments »

La crisi va per barris. N’estic segur. Aquestes darreres setmanes hem pogut veure als mitjans de comunicació decisions que  demostren que hi ha gent que es riu del mort i de qui el vetlla. Són els “sense crisi”. Remenen molts diners, però no els seus.

A Tarragona, ho hem pogut constatar en dues polèmiques decisions. La primera  la contractació per més de tres-cents mil euros de l’actor Jhon Malkovich per fer  un parell de representacions teatrals . I l’altra, l’intent de contractació a dit d’un gerent per l’àrea d’urbanisme municipal, amb un sou de més de cent-vint mil euros anuals.

Aquestes situacions es donen  en el mateix moment que la ciutat té més de deu mil persones sense ocupació. Moltes sense cap ingrés, subsistint gràcies a Càritas, menjadors col·lectius o xarxes familiars solidàries.

Aquesta manera d’actuar no és patrimoni únicament de Tarragona. Fixem-nos en Calafell.  Allí  hi conviuen assessors que cobren més que el president Zapatero i càrrecs de confiança a raó de cent mil euros l’any.   Fa pocs dies – potser per explicar aquesta situació- acaben de fitxar un cap de prema a raó de 76.000 euros l’any. Tot plegat, una mica immoral.

Aquestes aberracions fan que la distància entre la política i la ciutadania s’aixampli. La desafecció no la provoca només un tribunal a cinc-cents quilòmetres de distància o la gestió grisa d’un govern tripartit, sinó  aquestes decisions que només afavoreixen les menjadores i els estomàcs agraïts.

O es canvia aquesta dinàmica i es predica amb exemples més engrescadors i fiables o, al final, aixó te pinta d’acabar com la comèdia de Falset.

quim

Posted on May 9th, 2010 by Quim
Filed under: Les meves dèries | 1 Comment »