quimnin.info Tinc un blog on només parlo d’ Albinyana http://comhoveig.blogspot.com/

ADÉU AUTOVIA, ADÉU

pepeblanco.jpgEl ministre “de Fomento?” José Blanco ens ha tornat a llançar una galleda d’aigua freda.  La setmana passada  va anunciar l’aturada de  l’autovia A-27 entre Tarragona i Montblanc. Perdò, no només aturada. Una cosa pitjor: la rescissió dels contractes d’obra que hi havia per construir-la.

Aixó de l’autovia fins a Montblanc es la cançó de l’enfadós. S’en va comença a parlar abans que el Guardiola toqués una pilota. Ara, amb l’aturada de l’obra s’engega a pastar fang tot el camí fet en els últims quinze anys. I a sobre, encara n’hi ha, que, des del centre de la península, ens diuen que no hem de patir:  ja tornaran a licitar les obres.

A qui volen enredar? Una vegada es rescindeixi el contracte l’obra, si es vol tornar a  reprendre calen uns quants anys només en moure parerassa. S’haurà de tornar  a exposar projectes, fer estudis d’impacte, processos expropiatoris, informacions públiques, assignacions pressupostàries i licitacions.  Déunido.

El ministeri retallador del “gobierno amigo” de Catalunya ha anunciat encara una mesura més sibil·lina: no plantejarà més autovies al costat d’autopistes no saturades. Ens diuen, doncs, si vols anar ràpid, paga que es gata.

El sector turístic de la Costa Daurada xifra en vint-i-set milions d’euros les pèrdues per no disposar d’aquesta via ràpida i els transportistes expliquen que han de pagar onze milions més perquè han d’agafar l’actual autopista.

Que l’aturada de l’obra vingui dels abanderats del “progrés” sona a acudit dolent. Es carreguen el desenvolupament del port de Tarragona, les potencialitats de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp, la connexió segura en un eix que ha d’unir el Camp de Tarragona amb l’eix de l’Ebre. Tot d’una vegada.

Dubto si als  ulls del govern espanyol ens veuen com uns xiquets que ens mereixem anar per carreteres ben perilloses i amb cues dia si dia també, per purgar els nostres pecats de voler ser una nació i tenir dret a decidir o bé es que a Madrid tenen  ganes premeditades de donar-nos  per on acaba l’esquena?

Aquesta decisió del Pepiño no els hi hauria de sortir de franc.  El dia que convoquin  a les urnes, serà el moment oportú per donar-los les gràcies per l’escanyada.

quim

LA “ROJA” TÉ COLORS

1001524_400.jpgLa pilota va entrar. El gol d’Iniesta va fer esclatar milions d’emocions. Aquí i allà. La selecció de la única nació que reconeix el caducat Tribunal Constitucional, curiosament l’equip amb més pàtina catalana de la història,  havia fet ídem.

Ara  que el tsunami d’espanyolitis aguda sembla que va reposant es oportú valorar qui va guanyar quan la pilota del jugador de Fuentealbilla va anar fins al fons de  la xarxa.

L’èxit té molts pares pero el fràcas es orfe”  va dir fa molts anys l’expresident  americà més estimat,  Jhon F. Kennedy. Ara, també hi ha, molts pares de la Pàtria a punt per atribuir-se la victòria d’un equip de futbol.

He vist moltes celebracions de la victòria. He trobat a faltar una  crítica rotunda a la proliferació de banderes espanyoles amb l’aguila franquista. No es de rebut, que barrejades amb les constitucionals, aquesta rèmora del passat passegi per pobles, viles i ciutats.  I que, dins la lògica alegria per una “gesta mundial” pocs democràtes obrin la boca per denunciar aquest signe d’un retorn a temps pretèrits.

Ha sobrat mala fe  en alguns diaris i tertúlies televisives quan han amagat  la pluralitat d’origens i sentiments dels jugadors de la  selecció. Tots els que han vestit de vermell són excel·lents professionals i molts, com hem vist, bones persones. I volen guanyar, sempre. Defensin la samarreta que defensin. La “roja”, la quatribarrada o la del seu club.  Però va quedar clar i  evident que no tots els jugadors van sentir el mateix rau-rau en acabar la final sudafricana ni defensaven el mateix. O sinó com s’explica que alguns fessin els petons a una senyera catalana?

A Catalunya o al País Basc hi havia gent que volia la derrota dels guanyadors, en tant que no es sentien motivats per aquell conjunt. Comparaven  un equip de futbol amb un centralisme ofegador. I no entraven a valorar el joc que feia cada equip.

Diguem-ho clar i català. El Mundial el va guanyar qui més ho mereixia. Per  joc, per professionalitat, per conjunció, per les bones maneres d’un entrenador que va sortir per la porta del darrera del club més blanc que hi ha sota la capa del sol,  per sacrifici, per espectacle  i per tàctica. I per, damunt de tot,  per un estil de joc “made in Guardiola”.

Els que aplaudien fa uns dies a uns jugadors que consideraven herois, els xiularan d’aquí poques setmanes quan amb la samarreta del seu club -per cert d’on cobren la nòmina cada mes- vulguin endur-se els punts en joc. I és que, malgrat el que sembli, “futbol es futbol”.

 quim nin

LA FORÇA DE LA RAÓ O LA RAÓ DE LA FORÇA

Tarda del 10 de juliol. Molta calor. Milers d’ànimes vingudes del Sud o del Nord, romanen  apretades al cèntric Passeig de Gràcia barceloní  i als carrers que hi conflueixen. Hi hem anat moguts per un fet ben senzill: volen ser el que som, ni més ni menys. I reclamem dignitat.

Tenim  la força de la raó. Volem tenir dret a decidir,democràticament,  el futur.

No acceptem la raó de la força. Rebutjem el bastó que ens vol fer entrar dins una vestit constitucional que no hi té cap màniga reservada al fet diferencial. Ni resignació ni retorn al passat.

L’adreçador per on hem d’anar, ens diuen, que és “la indisoluble unidad”. Ens volen muts i a la gàbia.

Davant aquest panorama, que cal fer?. D’entrada, desar els lliris al racó més amagat de les calaixeres. S’ha acabat aixó d’anar amb la flor a la mà.  Després, convindrà  cercar camins transitables per a una gran majoria. No ensopegar amb els brams inflamats de profetes  que fan bona la dita: “arrencada de cavall i parada de burro”.  I anar poc a poc i amb bona lletra.

L’Estatut votat el 2006 en referèndum, en principi, havia de ser  l’eina per regular les relacions entre l’estat espanyol i Catalunya. Ara, després de més de 800 folis de verinosa sentència d’un Tribunal caducat, el pacte ratificat  pel poble s’ha enviat a pastar fang. 

Aquí el més important és el benestar de les persones. I aixó passa per gestionar els recursos econòmics que ara es transfereixen a doll i ens els retornen gota a gota.

La gent normal ja ha fet la feina. Ho va fer amb la seva presència a la manifestació més important dels últims anys. Ha dit, sense embuts, que cal escriure pàgines noves si les velles ja no ens serveixen. I esperen que hagi arribat l’hora dels polítics. De lideratges que llegeixin  bé els moviments dels temps presents i mostrin l’avenir amb  claretat. Que escoltin la veu de la ciutadania i mostrin el full de ruta a seguir. Per alguns manaires, s’ha acabat el temps de marejar la perdiu.

LA SENTÈNCIA QUE OFEGA

manifestac.jpg

Abans de la revetlla de Sant Pere, ens van enviar des de Madrid un bon castell de focs en forma de sentencia dictada per un desacreditat Tribunal Constitucional sobre l’ Estatut de Catalunya, que jo mateix, com milers i milers de ciutadans de Catalunya havíem votat a favor el 18 de juny del 2006.

D’entrada, a la caixa dels trons hi ha tres petards que fan tremolar la terra “la indisoluble unidad de España”, l’impediment a declarar com a “preferent” la llengua catalana i l’anul•lació del principi pel qual Catalunya desprès de pagar no pot quedar per sota d’altres Comunitats Autònomes que son beneficiaris dels nostres impostos. Es a dir, la sentència valida el “ser cornut i pagar el beure”.

A part hi ha unes quants coets que també fan força soroll: laminar les atribucions del Síndic de Greuges, descafeïnar les competències compartides amb l’Estat, disposar d’un poder judicial autònom o evitar regular en matèria de competències fiscals

Déu n’hi do. Després de quatre anys, les tisorades d’aquests pocs jutges sense prestigi i dividits han engegat a pastar fang el pacte assolit al Parlament de Catalunya, a les Corts Generals de l’Estat i, democràticament, votat favorablement pel poble de Catalunya.

La sentència és una gravíssima pertorbació i, a la vegada, diguem-ho ben clar, una provocació. Aquests individus amb toga han de certificar si Catalunya és una nació? Es pensen perquè han deixat escrit a la primera declaració de la sentencia que: Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a “Cataluña como nación” y a “la realidad nacional de Cataluña“, que la bona gent del país s’ho empassarà, dirà amén i moltes gràcies?

Avui les alternatives reals, al meu entendre, són tres: acatar i no dir ni piu, superar la sentència per arribar al sostre estatutari o engegar el camí de l’adéu. Aquí hi ha el terreny de joc on hem de decidir com seguir jugant el partit. La resposta no ha de ser jurídica sobre el text de l’escapçada sinó ha de ser una resposta articulada des de la política. De demanar respecte per evitar la humiliació.

Tinc clar que la millor eina a aquesta actitud de menyspreu és la democràcia. La capacitat de decidir el futur és dels homes i dones que vivim a Catalunya. De nosaltres depèn si volem ser com un gos mesell o volem el pa sencer. Ara, ja no es el temps en que ens alimentàvem amb quatre molles. O caixa o faixa. S’ha acabat el bròquil.

Pensem-hi el dia que ens cridin a votar. I no oblidem als qui han interposat recursos, esmenes, al•legacions, grapejades i cops de ribot.

Les gràcies de la retallada

euro.jpg

Fa pocs dies l’actual president de la Generalitat, José Montilla, ha adreçat una carta als funcionaris  catalans agraïnt el sacrifi que fan davant la retallada del sou.

Quan vaig conèixer aquesta tramesa em va semblar una broma. Normalment, quan algú dona les gràcies és perquè hi ha  una actitud fruit de la voluntarietat. Ara no és el cas. El personal públic, per decret i sense que pugui dir  ni mu, veurà a final de juny menys virolles que al maig.

La carta té la seva  gràcia. Incorpora la promesa que quan torni a anar bé l’economia ja es tornaran a pujar els sous dels més de 226 mil treballadors que penquen a la Generalitat. En set anys, el tripartit ha augmentat la nòmina pública en 86 mil persones, sense que hagi existit un augment de competències

He pensat que enviar per correu més de dos-centes mil cartes ha de tenir un cost important. Només sumant l’import de la tinta, el paper, el sobre, el segell i el cost de doblegar els fulls ben segur que puja uns quants milers d’euros.

Tothom diu que cal estalviar. Es la nova religió. Tisorades per un costat i augment d’ impostos per l’altra. D’aquí poc més d’una setmana tot serà més car per l’augment de l’IVA, hi haurà una pujada en el rebut de la llum, la benzina està pels núvols amb el cèntim sanitari inclòs, i es preveu recaptar més per impost de transmissions, acte jurídics o matriculacions. De tot això a la carta presidencial no hi surt ni un borrall.

Si volen donar alguna alegria que facin rebaixa o liquidació en els alts càrrecs i el personal eventual. La Generalitat ha passat de 376 alts càrrecs el 2003 a 530 enguany, el que comporta una despesa addicional de més de 10 milions d’euros (1.600 milions de les antigues pessetes) o bé haurien d’haver encarregat menys informes innecessaris  i estudis inútils. Només a l’any 2009, per aquesta via es van escapar  més de 52 milions d’euros.

Tot plegat fa molta gràcia, no?

AL VENT, LA CARA AL VENT.

5184347_velo2_jpg.gifEl Vendrell, Tarragona i Reus, són  exemples on el debat sobre el vel islàmic ha arribat als ajuntaments.  S’han preguntat sí en els espais i edificis públics es pot anar amb la cara tapada o descoberta. La regulació pel que fa al carrer correspon als governs centrals i català, bàsicament responsables de l’entrada indiscriminada del descontrolat flux migratori dels darrers anys.

D’entrada, ja afirmo que sóc dels que entenc que cal anar, sempre i a tot arreu,   amb la cara descoberta. Aquesta és la nostra manera de viure en el món occidental. Els nostres usos i costums no accepten les cares tapades -llevat de l’època del Carnestoltes-. I també per un tema de seguretat. Aquesta, al meu entendre, és la clau de la qüestió.

Per garantir la identitat recordem que el 1766 es va produir a Madrid, una revolta popular motivada per la prohibició de la  capa llarga i el barret d’ala ampla per evitar tapar-se la cara i amagar armes. Es el famós “Motín d’Esquilache”. 

Avui, escoltant els apassionats debats sobre burca o el nicab m’ha fet pensar  que tenim una vara de mesurar diferent segons tractem cada cas. Al nostre país, fa poc temps  hem fet treure els santcristos de les escoles i els pessebres els hem convertit en paisatges d’hivern. Ens han repetit el discurs del estat laic on la religió cal reduir-la a l’àmbit privat. Perfecte.

Cal, però,  que només els cristians hagin de limitar  a casa seva l’expressió de la seva religiositat mentre que els seguidors de l’Islam més  ortodox els hem de permetre que vagin amb una reixeta de roba amagant la fesomia perquè estan més a prop del seu Déu?.

Posem un altre exemple habitual: als menjadors escolars cal preparar dinars en funció de la religiositat de cada alumne? En cas que hi hagi porc en un menú, cal canviar-lo per peix?

Sé que es fàcil en aquests casos fer demagògia i incitar debats desde les entranyes, sense gaire racionalitat.  Però no és una qüestió fàcil. Son maneres d’entendre el món diferent.  I caldrà serenitat per anar trampejant la situació. Això sí, sense perdre la identitat pròpia i les arrels de la nostra mil·lenària història.

L’EXERCICI DE LA RESPONSABILITAT

duranilleida040210.jpg

Aquest matí el PSOE ha aprovat únicament amb els seus vots la retallada del sou dels funcionaris i la congelació de les pensions.  Una mesura, aquesta darrera, molt injustaZapatero no ha tingut cap grup polític més al costat. Hi ha hagut tres abstencions: la de CiU, Coalició Canària i la Unión del Pueblo Navarro. La resta de grups, en contra. La situació necessita responsabilitat. Els motius de la decisió dels diputats convergents la explicada brillantment, Duran i Lleida.  Aquí hi ha un resum d’aquesta arriscada abstenció:

  • Avui es jugava evitar que l’Estat espanyol hagués de pagar un  preu econòmic molt més alt del que ja haurà de pagar.
  •  De no haver-se aprovat el decret, demà els mercats haguessin castigat el deute espanyol i l’emissió de deute públic per part de l’Estat s’hagués complicat exponencialment.
  • Si l’Estat espanyol no hagués aprovat avui aquest decret, la seva credibilitat hauria quedat molt tocada i se li hagués tancat l’aixeta del crèdit (ja mig tancada com a càstig per no haver fet els deures quan tocava), i l’Estat espanyol hauria pogut quedar en la mateixa situació que Grècia.
  • Els mercats internacionals necessitaven confiança en el sentit que l’Estat tindrà prou capacitat per retornar els diners que se li estan deixant, amb els corresponents interessos.
  • El que avui estava en joc és que l’Estat pogués seguir pagant fins al desembre les pensions i els sous dels treballadors públics

La mesura més injusta d’aquesta Decret és la congelació de les pensions. Contravé l’acord i les indicacions del Pacte de Toledo, que preveu que les pensions s’incrementaran d’acord amb el nivell del cost de la vida.  Caldrà lluitar per tal que l’any vinent aquesta mesura deixi d’existir. Tanmateix es un error com s’ha plantejar la rebaixa dels sous dels funcionaris. Si el Govern espanyol i el Govern de la Generalitat s’haguessin ajustat el cinturó quan tocava i no haguessin fet créixer injustificadament les plantilles públiques i s’haguessin congelat els salaris de la funció pública, ara, segurament, no caldria reduir els salaris.

Com hem arribat a la situació d’avui? Per la incompetència i la frivolitat extrema del president del Govern espanyol. És Zapatero el que ens ha portat a aquesta situació de quasi col·lapse i amb la credibilitat trinxada. Per responsabilitat, Zapatero hauria de plegar i cedir la presidència a algú del PSOE amb credibilitat, perquè amb el Govern espanyol actual és impossible aguantar dos anys.Queden molts deures per fer: la reforma laboral,  la culminació de la reforma del sistema financer, garantir que hi hagi liquiditat per a les empreses i  creixement econòmic i que en conseqüència, hi hagi generació d’ocupació.Avui Duran i Lleida ha posat de manifest que si el Govern espanyol hagués impulsat un pacte d’estat a principi de legislatura tal i com se li demanava, ara potser no estaríem en la situació en la que estem. Per contra, Zapatero ha viscut durant molt temps de la festa derivada d’un model de creixement equivocat. L’Estat espanyol estava creixent per sobre de les seves possibilitats, creixent sobre peus de fang: construcció, demanda interior exagerada i dèficit exterior exagerat. Eren temps en què Zapatero presumia davant l’opinió pública d’haver superat Itàlia en PIB per càpita i d’estar a punt de superar França. Eren temps en què Zapatero presumia de ser l’estat europeu amb més quilòmetres d’alta velocitat i en què es van aprovar mesures inútils i enormement costoses com la deducció de 400 € universal.

LA FUSIÓ QUE PERMET GUANYAR EL FUTUR

fusio-caixes.jpg

Fa una setmana, per unanimitat, l’assemblea de Caixa Tarragona va acceptar la integració de l’entitat en una nova caixa conjuntament amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa. Era l’acord necessari per guanyar el futur.

A les poques hores es donava a conèixer que el president de Catalunya, Narcís Serra no repetirà en el càrrec de la nova institució financera i que els actuals  directors generals de Manresa, Feliu Formosa  i de Tarragona, Rafael Jené, també plegaran.

També es va fer públic  l’organigrama directiu de la nova Caixa. Un signe evident, que amb discreció, els que toquen el dos ja s’havien encarregat de  fer la tasca d’assignació de nous gestors i responsabilitats.

He seguit molt de prop la fusió. I estic plenament convençut que el resultat final es prou satisfactori. Per això, quan veus que uns quants indocumentats parlen de  mal negoci demostren o bé la seva ignorància o, el que es pitjor, mala fe. O potser volien que l’operació acabes malament per poder sucar-hi pa?

La nova institució tindrà un marcat caràcter territorial. I aixó es notarà en el procés per escollir la nova presidència, ja que caldrà consens entre les diputacions de Tarragona i Barcelona. O en el percentatge territorial  i el  conjunt de l’obra social, o en el fet que la immensa majoria d’oficines i el respectiu personal de l’actual Caixa Tarragona seguiran en actiu.

Quan es toca d’oïda es corre el risc de ficar-se de peus a la galleda. I és el que ha passat darrerament. Algú ha demostrat que estava a la lluna en aquest tema i ha engaltat acusacions totalment desviades. Si no saben del que parlen que ho consultin amb els representants dels partits polítics siguin convergents, socialistes, republicans o populars que han donat des del primer dia el seu suport a la fusió. O a qualsevol representant dels impositors o dels treballadors que els hi explicaran, amb detall, els beneficis d’aquest decisiu pas.

Hi ha gent que només vol saber el sou d’un directiu o bé la indemnització per anar cap a casa. Sense ser una nimietat, al meu entendre, el més important es haver salvat l’entitat de les boires que amenaçaven tempesta, haver garantit els estalvis i mantenir la presència a les nostres comarques. O sigui, haver treballat prou bé per encarar l’avenir.

ELS SENSE CRISI

carnastoltes-en-crisi-19-01-09.jpg La crisi va per barris. N’estic segur. Aquestes darreres setmanes hem pogut veure als mitjans de comunicació decisions que  demostren que hi ha gent que es riu del mort i de qui el vetlla. Són els “sense crisi”. Remenen molts diners, però no els seus.

A Tarragona, ho hem pogut constatar en dues polèmiques decisions. La primera  la contractació per més de tres-cents mil euros de l’actor Jhon Malkovich per fer  un parell de representacions teatrals . I l’altra, l’intent de contractació a dit d’un gerent per l’àrea d’urbanisme municipal, amb un sou de més de cent-vint mil euros anuals.

Aquestes situacions es donen  en el mateix moment que la ciutat té més de deu mil persones sense ocupació. Moltes sense cap ingrés, subsistint gràcies a Càritas, menjadors col·lectius o xarxes familiars solidàries.

Aquesta manera d’actuar no és patrimoni únicament de Tarragona. Fixem-nos en Calafell.  Allí  hi conviuen assessors que cobren més que el president Zapatero i càrrecs de confiança a raó de cent mil euros l’any.   Fa pocs dies – potser per explicar aquesta situació- acaben de fitxar un cap de prema a raó de 76.000 euros l’any. Tot plegat, una mica immoral.

Aquestes aberracions fan que la distància entre la política i la ciutadania s’aixampli. La desafecció no la provoca només un tribunal a cinc-cents quilòmetres de distància o la gestió grisa d’un govern tripartit, sinó  aquestes decisions que només afavoreixen les menjadores i els estomàcs agraïts.

O es canvia aquesta dinàmica i es predica amb exemples més engrescadors i fiables o, al final, aixó te pinta d’acabar com la comèdia de Falset.

quim

LA COMEDIA DE MALKOVICH

john_malkovich_462658.jpgA Tarragona lliguen els gossos amb llonganisses. Ho dic perquè fa uns dies s’ha conegut que portar a Jhon Malkovich per commemorar el centenari del Teatre Metropol costarà més de tres-cents mil euros de curs legal.

Em sembla una quantitat estratosfèrica per la situació del moment. Clar que el Sr. Malkovich actuarà dos dies. I aixó compensa una mica la morterada que s’emportarà de la capital Patrimoni de la Humanitat.

El promotor, obviàment l’ajuntament, s’ha afanyat  dir que hi ha sponsors privats que ajudaran a finançar la portada de l’ínclit espectacle. I què? Com sí no hi haguessin causes més nobles i més nostrades on invertir els diners públics i privats davant la situació de migradesa de recursos que hi ha a tots els calaixos. Ves per on l’ajuntament tarragoní busca col·laboradors per finançar unes representacions que només podràn veure poc més de mil persones. Aixó sí, els que hi aniran,  podran dir orgullosos i cofois, “jo hi era”.

L’Evo Morales no se quina bestiesa va dir sobre el menjar pollastre. Es veu que a alguns manaires de la capital veguerial, sense patir els efectes perniciosos per la ingesta d’aus que va dir el president bolivià, els agrada fer propostes de vol gallinaci.

Que consti, que a mi Malkovich m’agrada. I molt. Però no discutim sobre la qualitat de l’actor sino sobre la pasta que costa . Clar que ben mira’t potser l’han portat només per  una questió de publicitat i snobisme. I aquí, sí que crec que l’han encertat de ple. L’actor, productor i director americà portarà a escena una obra que es títula “The infernal comedy”. I té raó. La seva vinguda a Tarragona ha esdevingut, sense adjectius, una veritable comedia.