Aquest estiu, en una vetllada de festa major, vaig tenir ocasió d’escoltar als finalistes del concurs “Buscant la Trinca”. Entre les cançons que van interpretar hi havia “coses de l’idioma”, tema que he recordat amb motiu de la interlocutoria del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya que demana a la “Generalidad” que modifiqui el sistema d’immersió lingüística a les escoles del país.
Concretament i tenint present el contingut de l’ultimàtum del TSJC de canviar el model d’èxit de l’escola catalana, m’ha vingut a la memoria aquell tros de la cançó que diu que “hay para alquilar sillas” i més endavant deixar anar allò de “saca fuego por las muelas”.
Doncs això, n’hi ha per llogar-hi cadires i per treure foc pels queixals. Els Tribunals Espanyols, bé sigui el Suprem o el Constitucional dicten sentències que cal complir. I tant. Sempre. Ara bé, si es contradiuen, que fem? El Constitucional, va validar el model que defineix l’Estatut. Ara el Suprem demana, a partir de tres demandes individuals, modificar tot el sistema, avalat prèviament. I que té la base en un Estatut vigent votat al Parlament i ratificat en referèndum pel poble català.
Als nostres carrers i places no hi ha conflicte amb la llengua. Als pobles i a les ciutats no hem vist en els darrers anys confrontacions públiques motivades per l’idioma. Per quins set sous, precisament ara –a 70 dies d’unes eleccions estatals- tornar a revifar aquest tema? A qui interessa la polèmica?
La resposta del Govern de la Generalitat i la de la majoria de partits polítics, la de la societat civil, la del sectors culturals i educatius, ha estat en la mateixa línia: a favor del model que ha estat vigent fins ara, i que tan bons resultats ha donat. Però la millor defensa de la nostra llengua no l’hem de fer en els tribunals, ni tampoc en els debats polítics. La millor defensa del català, com de qualsevol altra llengua, és usar-la. Fer-la servir en tot moment.
I a l’escola des del primer dia de curs. A primera hora i fins que el conserge posi la darrera balda. A l’aula i al pati, al menjador escolar i als passadissos. Aquesta és la resposta adequada als que tenen voluntat de substituir el que anomenen “monolingüisme excloent” per un “bi o trilingüisme integrador”. Convé recordar a tots els que reclamen un canvi de model que el nivell d’assoliment dels coneixements de castellà dels alumnes que han estudiat a Catalunya es idèntic o millor als que han cursat estudis a altres zones de l’estat espanyol. Davant d’això, on es el problema?
Ser català mai ha estat fàcil. Catalunya com a país, com a nació no és un invent. És una realitat històrica, de cos i ànima, de sentiment i d’institució. Que ve de lluny. Catalunya no és fruit de cap Constitució ni de cap pacte polític ni de cap programa electoral. Cada vegada hi ha més ciutadans que tenen el cor bategant per la plenitut nacional del país. Que s’emocioen estimant la pols dels camins dels seus paisatges vitals. Sense fer gaire soroll van fent via, sense estridències, encara que portin una feixuga motxilla en la travesa per arribar a ser una nació normal al món. Molts, davant la perpetua agressió, ja han engegat el camí de l’adéu.
Per arribar allà on ens mereixem: la Catalunya sense límits, cal ser radicals en un compromís: estimar aquesta terra i servir-la el millor possible. Amb la joia de poder parlar, educar i conservar la llengua que ens han tramès les generacions que ens han precedit. I posar la nació com a prioritat. Creure-hi. No arronsar-se davant d’aquells a qui agradaria veure arranat el sentiment de catalanitat. I demanar respecte davant els intents d’humiliació, com la negativa a donar-nos el finançament que ens pertoca.
I res millor, cada Onze de Setembre, per renovar el compromís de servei a favor d’aquesta terra, del seu progrés i de la 
seva llibertat.
Posted on September 10th, 2011 by Quim
Filed under: Uncategorized