VISIONS PERSONALS

Diumenge a la tarda, la Catedral de Tarragona es va omplir de gom a gom de feligresos per participar en la missa de clausura de l’any Jubilar.

L’acte va ser esplèndid. I destaco la homília profunda, clara i diafàna del que pensa l’Església sobre la realitat actual que va fer el cardenal Julián Herranz, enviat directament pel Sant Pare per participar en aquesta celebració.

També hi havia una nodrida representació política.

A diferència de fa un any, quan hi va haver la missa d’obertura de l’any Jubilar i molts dels que ara presumien de recolçar aquesta commemoració, -  i es van asseure al primer o al segon banc-  no van ni tant sols pujar les escales de davant de la Catedral. Fugien de l’any Jubilar com a gat escaldat de l’aigua tèbia.

Per seguir la celebració de l’Eucarístia de diumenge es va repartir un llibret a tots els asistents. Quina sorpresa més agradable quan la única institució pública que vaig trobar en la contraportada d’aquest magnífic llibret és, la que al meu criteri, més sensibilitat demostra per les coses del nostre territori: la Diputació que presideix el bon amic Josep Poblet.

quim

L’alcalde de Tarragona va anunciar ahir en una conferència una gran notícia:

“Totes les nenes nascudes a la ciutat durantel 2009 i que se’ls hi posi Tecla de nom,  em tindran com a padrí , bé a mí en tant que ajuntament, i rebran una beca de llibres de text i d’estudis durant la seva carrera escolar”

Fantàstic, no?. D’entrada sona bé. Però i quan hi penses una mica…

Resulta que ara la discriminació positiva per rebre una beca és ser dona i batejar-se amb el nom de la patrona de la ciutat. Suposo que sortiran abrandades crítiques a aquesta nova forma d’entendre la igualtat oi? Perquè si es pretén fer bé, convidría que per fomentar el pla d’igualtat entre patrons que tots els Magins que vegin la llum enguany a Tarragona també haurien de tenir dret al benefici de l’il·lustre alcalde. o no?

Una nova pregunta. I quan s’acaba la carrera escolar? Amb un màster, amb dos, amb el doctorat? o només és tindrà en compte l’ensenyament obligatori? i si la Tecla va a una escola privada?  o concertada?Li donaran el mateix ajut que sí va a l’escola pública?

I el que no acabo de veure clar és la legalitat de la mesura. La Constitució, sí, sí, aquesta que festejem cada 6 de desembre, no indica clarament que tothom és igual davant la llei sense poder ser discriminat per raó de sexe, raça… Doncs, ara a Tarragona volen  crear beneficis  per raó del nom.

I si un pare i una mare a la seva filla o fill li volen posar Maria, o Jesús, o Josep, o  Quim, (que per cert és el nom del pare de la mare de Déu) perquè no tenen dret a rebre educació gratuïta?

I perquè només llibres. I no medicaments, protèsis dentals, joguines, o carnets del Nàstic…?

A vegades, abans d’abocar pel broc gros,  convé fer anar el magí una mica més.

Segueixo  el relat del bon amic Manel Bofarull, dels fets ocorreguts arran de l’entrada de les tropes franquistes a Albinyana, tal dia com avui de fa 70 anys.

“El matí del dia 20, una trentena de soldats republicans s’asseien al Sagrat per menjar davant de ca la Marina, on els subministraven oli. En aquest punt, d’onze a dotze del migdia, de la banda de l’ermita davallen cridant i disparant els atacans. Baixen per la Costa i la Canal.

Els republicans fugen cridant, els uns Davallada avall; els altres brunzint pels carrers de la plaça Vella i de l’Església, i altres saltants pels horts.

Hi hagué una escampadissa de republicans morts. Un capitá dels atacans els volia cremar, però l’Ajuntament els féu saber que al poble hi havia dos cementiris i, a més, el de les Peces, Els albinyanencs van fer una rasa al cementiri vell, des de la porta enllà, a uns dos metres del marge, i allí els van enterrar.

Els carregaven en carros de veïns del poble, que arrossegaven cavalls i matxos. Posaven postissos als carros per ampliar-ne la cabuda, i tot era ple: sortia un braç, una cama, amb els sotracs es gronxaven sinistrament…”

Avui he pensat molt en aquell dia negre de la nostra història local. I de bon matí he mirat la fossa comuna del  cementiri vell on hi reposen aquests anònims soldats.

El deure és no oblidar mai. I també evitar repetir la història en qualsevol altre indret del món.

quim

Demà farà 70 anys de l’entrada de les tropes franquistes al nostre municipi.

Aquí hi ha un relat dels fets esdevinguts aquells dies. Repaso el dia abans, gràcies als testimonis recollits per diversos historiadors locals. 

La nit del 19 al 20 de gener de 1939, venint de ponent, arriben a l’ermita de Sant Antoni els membres de l’exèrcit nacional. Sembla que els ermitans  havien donar alberg a un soldat republicà desertor que , en fer acte de prèsència els intrusos, surt, diuen, uniformat, braços enalire, juntament amb el fill de l’ermità. “!Son rojos!” crident els moros, i maten a trets els dos joves. Aquella nit les altures d’Albinyana ja eren ocupades pels “nacionals”, i en Zep (Josep Sanahuja Vidal,), que tenia 72 anys la passà plorant davant dels dos cadàvers.

Ara que veíem l’enrenou de Gaza, podem refelxionar  en el que passava a casa nostra,  fa només 70 anys.

quim

El passat dissabte dia 3 de gener és va jugar al Nou Estadi de Tarragona el partit Nàstic-Girona.

El resultat ja es coneix. Però no és del partit del que vull parlar. És de la nul·la presència del govern català en aquest partit. Ni el president de la Generalitat ni el del Parlament, que és d’aquestes terres i que es un gran afeccionat al futbol. Ni consellers, ni la   secretaria d’esports, Ningú. O sigui, després d’una pila d’anys, quan a la segona divisió hi ha dos equips catalana, no hi ha ni un sol membre del govern que pugui passar un parell d’hores a Tarragona per seguir el partit.

Deu ser que  a Catalunya, pels membres del tripartit,  les uniques llotjes que es poden trepitjar són les de Barcelona.!!!!

quim

Aquesta és la preocupació que cada dia em transmeten  més persones. Quan els aturats, que ara ja cobren la prestació d’atur, l’acabin que passarà?.

Avui he parlat amb un propietari d’una empresa de mobles de la nostra comarca. Em comentava que de 40 treballadors acabaran gener sent menys de 20. Ahir un contructor m’explicava que de 17 treballadors de fa un any ara només són tres. Dilluns un bon amic em deia que marxava tres mesos a Eivissa a treballar perquè aquí no n’ha trobat feina.

Són pinzellades que es repeteixen arreu cada dia. El problema es gros i la sortida molt complicada. Tots tenim coneguts o familiars que ja tasten la cruesa de perdre el treball. Però que passarà el dia que acabin el subsidi? Com es pensa resoldre la conflicitivitat social que es generarà?

Aquest Cap d’Any vaig rebre un sms que em felicitava “el 2009, el 2010 i el 2011, perquè amb la crisi m’haure de vendre el mòbil”. Al pas que anem la broma es farà realitat.