VISIONS PERSONALS

Fa pocs dies hem aprovat el pressupost de la Diputació de Tarragona per l’any 2010. Uns números que han merescut el suport de totes les forces polítiques que hi ha a la corporació. Vol dir que convergents, socialistes, populars i republicans han considerat que el pressupost és bo davant la cojuntura econòmica que vivim.

Els números no enganyen. L’any vinent hi haurà una rebaixa de 4 % dels recursos disponibles.Aquesta disminució s’ha evitat que afectes als ajuntaments, sobretot als més petits, que són, en aquests moments, dels més afectats per l’aturada de l’activitat econòmica. Per aquest motiu, l’any 2010, els municipis que no arribin als 4000 habitants tornaran a tenir a disposició 6 milions d’euros destinats a despeses corrents i per impulsar l’economia productiva i l’ocupació. Una iniciativa pionera en el conjunt de les diputacions catalanes. 

En el debat de pressupostos es va veure que l’actual govern presidit per Josep Poblet té la mà estesa als grups polítics per arribar a bons acords territorials. I la prova és que els tres pressupostos votats de l’actual mandat han tingut el segell de la unanimitat. Igual que ha passat en la delicada decisió adoptada en la fusió de Caixa Tarragona amb la de Manresa i Catalunya.

Aquesta manera de fer política que busca el comú denominador, l’acord i l’entesa és la més profitosa per desencallar situacions difícils i per avançar.  El diàleg en la recerca de l’acord és sempre més interessant que la confrontació. I aquest és la base del rumb que porta l’actual  govern de la Diputació.  

A hores d’ara, som conscients que no es veu una sortida positiva de la crisi, a mig termini. El PIB de l’Estat ha disminuït, l’IPC és negatiu, i les ràtios d’atur arriben a un nivell impensable fa pocs mesos, situant-se al voltant del doble de la mitjana de la Unió Europea. I aquesta realitat colpeja l’economia dels nostres ajuntaments.  Es per aixó que la corporació que uneix les deu comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre té clar que no pot abaixar el nivell de cooperació amb els ajuntaments. Entenem que la Diputació és la mare i els ajuntaments els fills i, ja sabem,  que sempre que un fill pateix la mare mai falla per buscar la millor sortida.

Els diners per la promoció turística, per les noves tecnologies, per desenvolupar els productes locals de qualitat dels nostres pagesos, per les entitats culturals, les escoles d’arts, conservatoris i escoles d’educació especial no han minvat. Només es notará en l’àrea de carreteres, a l’espera de que es redacti durant el proper any un pla zonal que ha de definir quines inversions seran preferencials pel futur en matèria viària.

L’editorial conjunta dels diaris catalans, on també hi era la del Diari de Tarragona, en defensa de Catalunya  ha estat la glopada necessària per fer-nos créixer l’autoestima com a país. Ens ha mostrat allò que sovint els polítics oblidem: en la reivindicació de la dignitat, com a nació, no hi caben les arestes. Difícilment podríem haver trobat tots plegats una manera més contundent d’explicar interna i externament quin estat d’opinió vivim avui a Catalunya davant un fet que és inèdit en l’actual democràcia: que el Tribunal Constitucional jutgi -pel que sembla amb ganes d’emasculació- allò que els ciutadans ja han avalat a les urnes, després de passar pel Parlament de Catalunya, el Congrés i el Senat. Més enllà d’afirmar l’adhesió total al contingut expressat a l’editorial i destacar que el dilema real que tenim al davant és avanç o retrocés, no podem més que felicitar als impulsors  de la iniciativa.Que els dotze diaris catalans que podem trobar al quiosc expliquin de la mateixa manera quina és la visió que té la societat catalana -on s’inclou el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre- és més enllà d’aclaridora una recepta infal·lible per conjurar els perills presents. El gest que ens diuen els mitjans traspua unitat. I unitat és la sortida necessària per plantar cara i donar la resposta adequada si les tisores dels magistrats volen convertir les passades de ribot i les grapejades que ha  tingut l’Estatut aprovat pel nostre Parlament el 30 de setembre del 2005 en un text sense substància ni virtut.Ens estimem aquest país. Per això defensem la llengua pròpia, la història viscuda i la pluralitat de la nostra societat. No volem ni podem renunciar a ser com som. Senzillament, reclamem dignitat. La mereixem i ningú ens la pot retallar.

Entenem els valors com el conjunt de qualitats que fan que una persona o una cosa sigui preuada o bé com uns horitzonts de referència, tal com ho explica  el doctor en filosofía Francesc Torralba, en molts dels seus llibres.

Penso que no ens podem adormir en la  recuperació dels valors necessaris per avançar tant de forma individual com col·lectiva. A nivell personal ens convé retornar al  rigor,  la competència, i la  humilitat i variar els hàbits de treball. Ser conscients de com som i intentar millorar a partir d’aquesta radiografía personal.

I a la vegada, hauríem de reforçar els veritables elements transmisors de valors com són la família, l’escola i els educadors informals. Tots ells ens poden ajudar a ser més competents.

Observo  una realitat que no m’agrada. Al país o al poble, a les empreses o a les entitats.  Sembla que ja ens estigui bé el viure  en un món minimalista. O sigui, que ens conformem  complint uns mínims. Fer el que toca i prou, tant  en la feina, en les  relació entre pares i fills  o en el compromís social. Hem passat del nosaltres al jo. I tot esdevé relatiu. 

Aquesta dolça decadència pot arribar a ser letal si no començem a tensar la corda i retornem a la consciència que fa uns anys imperava al país.

A la manca de valors hi hem d’afegir, com a perill,  l’aiguabarreig multicultural que conviu pacíficament entre nosaltres i una determinada ideologia del “bonisme” que tot ho accepta.

Ens convé una reacció ràpida posant en valor el nostre espai nacional català- que vol dir prendre consciència de la nostra realitat i de la nostra memòria , de la nostra llengua o de la manera d’entendre les nostres tradicions-  per no quedar diluïts enmig de la barreja.

Hi ha molta feina a fer, i no val a badar.

quim nin

Ara  que tots els partits catalans  tenen ganes d’enllestir una nova llei electoral catalana, que fa trenta anys que espera, surten diverses veus demanant llistes obertes.

Diuen que així es fomentaria la participació i així, en lloc de llistes bloquejades com ara, posaríem creuetes a qui més ens agradés de cada llista. I així passaríem, per exemple,  a formar uns ajuntaments on hi hauria qui, de manera individual, hauria rebut la confiança de la ciutadania, amb independència de l’ordre en que anaven situat en una formació política.

He donat uns quants tombs pensant aquesta proposta. I, no m’acaba de fer el pes. 

Entenc que no he d’ avaluar el resultat de les llistes obertes des del punt de vista de  com serà el consistori que surti, o sigui amb visió del votant sinó - i al meu entendre molt més important- hem de  rumiar en com es gestionaria el dia a dia, és a dir des de la visió de l’escollit.

Segur que amb aquesta nova fòrmula ens trobariem molts consistoris on els representants electes no tindrien gaires afinitats ni projectes compartits. I és probable que les lluites partidistes s’haurien substituit en la campanya per la  lluita personal, de tots contra tots, amb travetes dia sí i dia tambè.

I amb aquests vimets, ves i  fes un cistell!!! I engega una legislatura sense saber si el que tens a la dreta serà Judes o el de l’esquerra el diable vestit amb pell de xai. Els equips serien substituïts per la individualitat. I com es votaria en una llista oberta a una ciutat del tamany de Reus o de Tarragona?

Encara més dubtes. L’alcalde seria el que, posem per cas, va de vuit en una llista, si es el que rep més creuetes?  O el més preferit pels electors podría quedar a l’oposició si els altres escollits pacten entre ells i l’arraconen? Vaja, com ara. On per dues vegades, els perdedors s’han ajuntat i han fet president de la Generalitat el que va quedar segon.

Que a tots ens convé  fer alguna cosa per evitar la desafecció actual hi estic plenament  d’acord. Ara, abans de decidir el qué fem val més perdre alguns minuts en  pensar bé quin serà el resultat final. A veure si al capdavall,  el remei serà pitjor que la malaltia.

 quim nin

La societat està cabrejada. I té raó. Portem masses setmanes parlant d’una política impregnada de diversos casos de corrupció, de riure’s del mort i de qui el vetlla, d’untar-se els dits sense pencar, de fotre ma a la caixa, de cares dures.

Tot aixó genera desafecció, o més ben dit, fàstic. I per acabar-ho d’ arrodonint es comenta que no n’hi ha un pam de net i -la sentència definitiva- que tots son iguals.

Doncs no. Per aquí no hi passo. La política és un mirall de la societat a la que serveix. En ella hi ha gent bona, mediocre i gent dolenta. Com a tots els àmbits de la societat. 

Ja sé que en la política ha de prevaldre allò de la dona del Cèsar i l’honestedat. A vegades pel riu de la política hi ha aigua tèrbola que pot esdevenir fètida. Doncs, el que hem de fer és aclarir-la i tornar-la a potabilitzar. 

Com es fa aixó?. Senzillament fixant-nos en els comportaments individuals. Posant l’accent en la gran immensa majoria de gent que dedica els millors anys de la seva vida a fer d’alcalde o regidor o regidora a milers i milers de pobles, perdent hores del seu temps només per un lloable esperit de servei pel bé  comú. I fixant-nos també en els comportaments dels líders polítics, destriant els que assumeixen responsablement un full de ruta per guiar la societat i els que no tenen ni full, ni ruta, ni escrúpols.

Els que ens dediquem a la política hem de ser els primers a demanar joc net. Reivindicar el paper noble de l’art de governar. I anar per feina. I mica en mica recuperar el crèdit perdut. I sobretot, demanar que no ens fiquin a tots en el mateix sac. Perquè el camí més curt, pels populismes i pels “venedors de mantes embaucadors” és dir que “tots som iguals”.

 quim nin