Fa sis anys, l’arquebisbe i bisbe emèrit d’Urgell, Joan Martí i Alanis una vegada acabada la seva estada de 32 anys al bisbat pirinec, va decidir venir a viure al municipi d’Albinyana. Ho va fer a la rectoria de les Peces. Hi va ajudar molt el fet de ser padrí de  mossèn Jordi Figueres, aleshores rector del nostre municipi, avui al capdavant de la parròquia de Sant Joan a Tarragona. En molt poc temps es va guanyar l’apreci i l’estima de tota la gent que hi tractava. Com havia estat una constant al llarg de la seva vida.  La seva senzillesa amagava una saviesa excepcional. Els seus comentaris ponderats i les seves reflexions precises sobre els temps actuals van ser en tot moment un reforç per encarar els viaranys de la realitat present. Gràcies a la seva decisió de ser un veí més, -es va empadronat a Albinyana al poc temps d’arribar – vam  tenir la inmensa sort de compartir amb el bisbe Joan Martí molts moments que formen part de unes vivencies inesborrables. Com exemples el viatge a Paris fet amb una colla d’amics per acompanyar-lo el dia que el president de la República  li lliuravá  la Legió d’Honor Francesa, els sopars a la fresca a l’hort de la rectoria de les Peces,  els pregons a la  Festa Major a Albinyana  o el de Vila-seca de l’any 2004 o la benedicció cada any a la tradicional festa dels Tres Tombs que el portava a recordar els seus origens rurals al Milà, el seu poble nadiu.  Però d’entre tots els moments compartits no puc deixar de pensar en les converses franques i profundes. Algunes sobre Catalunya, la nostra llengua i la necessitat de conservar-la o sobre  el paper dels mitjans de comunicació.  Avui plorem la seva pèrdua. Però el seu mestratge, consells i orientacions romandran per sempre entre nosaltres.

Felicito sincerament als impulsors, per la il·lusió que hi han posat per fer realitat aquest projecte.

 El bateig ha estat molt bonic, intens i apasionant. Avui hem escrit una nova pàgina per a la història local. Una pàgina, senzillament, bestial.

quim

“El matí del dia 20, una trentena de soldats republicans s’asseien al Sagrat per menjar davant de ca la Marina, on els subministraven oli. En aquest punt, d’onze a dotze del migdia, de la banda de l’ermita davallen cridant i disparant els atacans. Baixen per la Costa i la Canal.

Els republicans fugen cridant, els uns Davallada avall; els altres brunzint pels carrers de la plaça Vella i de l’Església, i altres saltants pels horts.

Hi hagué una escampadissa de republicans morts. Un capitá dels atacans els volia cremar, però l’Ajuntament els féu saber que al poble hi havia dos cementiris i, a més, el de les Peces, Els albinyanencs van fer una rasa al cementiri vell, des de la porta enllà, a uns dos metres del marge, i allí els van enterrar.

Els carregaven en carros de veïns del poble, que arrossegaven cavalls i matxos. Posaven postissos als carros per ampliar-ne la cabuda, i tot era ple: sortia un braç, una cama, amb els sotracs es gronxaven sinistrament…”

Avui he pensat molt en aquell dia negre de la nostra història local. I de bon matí he mirat la fossa comuna del  cementiri vell on hi reposen aquests anònims soldats.

El deure és no oblidar mai. I també evitar repetir la història en qualsevol altre indret del món.

quim

Aquí hi ha un relat dels fets esdevinguts aquells dies. Repaso el dia abans, gràcies als testimonis recollits per diversos historiadors locals. 

La nit del 19 al 20 de gener de 1939, venint de ponent, arriben a l’ermita de Sant Antoni els membres de l’exèrcit nacional. Sembla que els ermitans  havien donar alberg a un soldat republicà desertor que , en fer acte de prèsència els intrusos, surt, diuen, uniformat, braços enalire, juntament amb el fill de l’ermità. “!Son rojos!” crident els moros, i maten a trets els dos joves. Aquella nit les altures d’Albinyana ja eren ocupades pels “nacionals”, i en Zep (Josep Sanahuja Vidal,), que tenia 72 anys la passà plorant davant dels dos cadàvers.

Ara que veíem l’enrenou de Gaza, podem refelxionar  en el que passava a casa nostra,  fa només 70 anys.

quim

http://comhoveig.blogspot.com/

Us animo a entrar-hi.

quim

Crec que  caldrà preveure una reducció de despeses en el proper pressupost. Redefinir el calendari de les inversions locals previstes. I, a la vegada, no deixar de reivindicar un millor finançament pel món local.  Al nostre municipi, per exemple, hem previst ajornar per millors temps construir una pasarel·la peatonal entre les dues Bonaterres o fer un camp de futbol set amb gespa al poliesportiu.

Considero que hi ha marge per arribar a trobar més recursos pels ajuntaments. I a part de les propostes que fan l’ACM i la FMC davant de la Generalitat perquè les presenti al govern central (ex: permetre l’augment de l’endeutament o descomptar l’IVA de les inversions, entre d’altres)  jo inclouria un tractament reduït en els quotes de seguretat social dels treballadors públics i una rebaixa en la factura energètica dels ajuntaments per part de les companyies subministradores.

Pivotar el funcionament dels ajuntaments a cavall del cicle econòmic és un desastre. Quan baixen els ingressos, com passa ara, les coses grinyolen.

En converses informals, m’han fet arribar alguns alcaldes de zona costanera la dificultat d’aquest final de mes per pagar les nòmines i la paga doble de Nadal alguns dirigents ja hem comenten que no saben com fer-hi front.

 I la crisi real, en la meva opinió, només s’apunta. Vindràn temps pitjors.

Calen mesures dràstiques. Algunes impopulars. I parlar clar, perquè amb subterfugis per dissimular la realitat no anirem enlloc.  

quim

I ho vam fer amb ofrenes florals, la presència de la nostra polícia, amb la música del Cant dels Ocells i el cant plegats del Segadors.

Destaco del parlament que vaig fer aquests fragments:

Aquest any la diada  té moltes particularitats. Des de la celebració del centenari de l’estelada, fins a la comprovació de que hi ha unitat política en la demanda d’un nou finançament per Catalunya que posi fi a l’espoli que patim. I també necessitem dir clar i ben alt que volem més recursos pel món local. Ahir mateix els alcaldes de Catalunya de tots els colors polítics ,davant del president de la Generalitat, van aprovar un manifest on es : Dona suport al Govern de la Generalitat en el seu procés de negociació amb elGovern espanyol pel nou finançament de Catalunya i, una vegada aprovat elmodel de finançament autonòmic, és demana la creació d’una Comissió mixtaGeneralitat-Governs Locals per tractar de manera específica el finançamentdels ens locals.  Davant aquest panorama quin sentit hem de donar a l’ONZE DE SETEMBRE d’enguany.  Jo crec que el  que ha tingut sempre: el festiu i el reivindicatiu i també el  record a una determinada voluntat d’entendre el món.Quan va caure Barcelona, el 1714 no només era una lluita entre els Borbons i els Austries. Era una lluita entre una concepció del món en piràmide, centralitzat, amb un sol rei, davant d’una concepció del món en xarxa, on cadascú es governi amb respecte a la seva identitat. Un explico breument un fet que ens ha de servir d’esperança. L’11 de Setembre de 1714 van caure Barcelona per la zona del barri de la Ribera i la zona del Born. En aquell indret, els guanyadors van fer enderrocar les cases per constuir una Ciutadella per controlar la ciutat. Avui prop de 300 anys després a la Ciutadella hi ha el Parlament de Catalunya i les cases enderrocades han tornat a sortir a la llum al mercat del Born i seran objecte d’un museu. Sí, es cert: uns van guanyar, però, nosaltres com a catalans NO VAM PERDRE.  Avui tots i totes hem vingut aquí al cementiri vell d’Albinyana com a patriotes, com a gent que estima aquest poble, aquesta comarca i aquest país.  Venim aquí  perquè no volem oblidar ni amagar la història. Ans al contrari, si fem un homenatge a les víctimes de la guerra civil, i tal com us ho he comentat altres anys -  perquè entenc que les guerres són inútils i estúpides i que no hi ha mai ni guanyadors ni perdedors. Tots esdevenen  víctimes. Acabo amb un missatge d’esperança en el futur: Tinc molta confiança  en les possibilitats del meu poble, perquè cònec la vàlua de la seva gent. I se que molts, sobretot vosaltres els més joves que ara lluiteu per enriquir el patrimoni cultural local, sereu un digne relleu de les generacions que ens han precedit.Que la Diada d’avui sigui doncs un exemple de compromís. Fem del nostre servei  i estima a Catalunya una opció de vida.”

A maig matí, esmorçar amb la gent gran de les Peces i a la tarda-vespre, fins que la pluja va fer retornar la gent cap a casa, més d’un miler d’ànimes vam anar fins al polisportiu d’Albinyana per tal de participar a la tradicional botifarrada popular.

 Un any més la Diada ha posar en evidència el sentiment de catalanitat que niua en el nostre municipi. 

No poder fer castells després del bon pregó que ens va oferir el Josep Maria Guitart, ni viure el concert de rock, ni el ball de dissabte per culpa de la pluja feia anys que no ho veíem.

El que sí recordaré es veure tot el jovent local treballant amb il·lusió per un projecte concret: fer realitat el Nyctalus (un rat penat) de foc.

Les ganes que han posat durant tota la festa major per donar un bon servei a tots els actes i la pinya total entre tot el jovent per portar a terme la seva bestia de foc és, al meu entendre, la imatge de la Festa Major 2008.

Les samarretes negres amb el “Ja s’acosta” han visualitzat el que, estic segur, passarà: El Nyctalus es passejarà pels nostres carrers l’any vinent.

Tinc en la meva condició de  responsable públic, moments on em sento molt orgullós de poder servir a la nostra comunitat. Molts moments d’aquestos els he viscut des de divendres al vespre amb l’exemple donat pels  joves on en aquesta festa major ens han donat moltes dosis de la  millor vitamina possible  per pensar que conceptes com l’esforç, la solidaritat, la confiança i l’estima a una terra i a les seves tradicions tenen molt de futur a casa nostra.

quim

Amb el pregó, com sempre gralles -enguany la cercavila la faran el grup local que vam estrenar l’any passat- i després castells amb els Nens del Vendrell i els Nois de la Torre. I per acabar el dia el concert jove. El cartell d’enguany té un component folk claríssim amb Baeturia i la Carrau, per acabar amb un revival dels grans temes rockeros amb el grup Zapping.

I dissabte, els actes centrals amb processó, la solemne missa, les matinades, el ball, les sardanes i l’espectacle infantil. Per diumenge el tradicional concurs de pintura més activitats pels menuts i més ball. I dilluns per arrodonir la festa, la cursa popular, el sopar a la Societat i l’esperada cantada d’havaneres a la Plaça Major, enguany amb el grup Port Vell.

La nostra festa té components de tradició i de modernitat. La present edició els joves s’encarregaran de les barres del concert i del ball per tal de recollir fons per la primera bestia de foc del municipi: el Nictalus (o rat penat) que espero veure tirant foc a la festa major de l’any vinent.

Si ens voleu acompanyar sereu ben rebuts.