VISIONS PERSONALS

La Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de la Generalitat ha acordat promoure durant l’any 2010 les següents commemoracions: · Any Maragall, 150è aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort. · Any Jaume Vicens Vives, centenari del seu naixement i cinquantenari de la seva mort. · 600 anys de la mort de Martí l’Humà. · 850 anys de la Fundació de Santes Creus. · 500 anys del naixement de Sant Francesc de Borja. · Centenari del naixement de l’escriptor Màrius Torres. · Cinquantenari del “retrobament” entre Catalunya i l’Alguer.  A més continuen vigents les commemoracions aprovades en anys anteriors: o 200 anys de la Guerra del Francès o Any Albèniz (2009-2010)

Cap rastre del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Aquest escripor considerat com el gran defensor de la llengua, apassionat pel país i per l’agermanment dels pobles, resta oblidat. L’oficialitat governant l’amaga.  Ara, un quart de segle després del seu traspàs encara podem dir que la pàtria roman pobra, bruta, trista i dissortada.  I malahuradament hem avançat poc, -molt poc- en l’objectiu que la gent sigui neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Entenem els valors com el conjunt de qualitats que fan que una persona o una cosa sigui preuada o bé com uns horitzonts de referència, tal com ho explica  el doctor en filosofía Francesc Torralba, en molts dels seus llibres.

Penso que no ens podem adormir en la  recuperació dels valors necessaris per avançar tant de forma individual com col·lectiva. A nivell personal ens convé retornar al  rigor,  la competència, i la  humilitat i variar els hàbits de treball. Ser conscients de com som i intentar millorar a partir d’aquesta radiografía personal.

I a la vegada, hauríem de reforçar els veritables elements transmisors de valors com són la família, l’escola i els educadors informals. Tots ells ens poden ajudar a ser més competents.

Observo  una realitat que no m’agrada. Al país o al poble, a les empreses o a les entitats.  Sembla que ja ens estigui bé el viure  en un món minimalista. O sigui, que ens conformem  complint uns mínims. Fer el que toca i prou, tant  en la feina, en les  relació entre pares i fills  o en el compromís social. Hem passat del nosaltres al jo. I tot esdevé relatiu. 

Aquesta dolça decadència pot arribar a ser letal si no començem a tensar la corda i retornem a la consciència que fa uns anys imperava al país.

A la manca de valors hi hem d’afegir, com a perill,  l’aiguabarreig multicultural que conviu pacíficament entre nosaltres i una determinada ideologia del “bonisme” que tot ho accepta.

Ens convé una reacció ràpida posant en valor el nostre espai nacional català- que vol dir prendre consciència de la nostra realitat i de la nostra memòria , de la nostra llengua o de la manera d’entendre les nostres tradicions-  per no quedar diluïts enmig de la barreja.

Hi ha molta feina a fer, i no val a badar.

quim nin

Ara  que tots els partits catalans  tenen ganes d’enllestir una nova llei electoral catalana, que fa trenta anys que espera, surten diverses veus demanant llistes obertes.

Diuen que així es fomentaria la participació i així, en lloc de llistes bloquejades com ara, posaríem creuetes a qui més ens agradés de cada llista. I així passaríem, per exemple,  a formar uns ajuntaments on hi hauria qui, de manera individual, hauria rebut la confiança de la ciutadania, amb independència de l’ordre en que anaven situat en una formació política.

He donat uns quants tombs pensant aquesta proposta. I, no m’acaba de fer el pes. 

Entenc que no he d’ avaluar el resultat de les llistes obertes des del punt de vista de  com serà el consistori que surti, o sigui amb visió del votant sinó - i al meu entendre molt més important- hem de  rumiar en com es gestionaria el dia a dia, és a dir des de la visió de l’escollit.

Segur que amb aquesta nova fòrmula ens trobariem molts consistoris on els representants electes no tindrien gaires afinitats ni projectes compartits. I és probable que les lluites partidistes s’haurien substituit en la campanya per la  lluita personal, de tots contra tots, amb travetes dia sí i dia tambè.

I amb aquests vimets, ves i  fes un cistell!!! I engega una legislatura sense saber si el que tens a la dreta serà Judes o el de l’esquerra el diable vestit amb pell de xai. Els equips serien substituïts per la individualitat. I com es votaria en una llista oberta a una ciutat del tamany de Reus o de Tarragona?

Encara més dubtes. L’alcalde seria el que, posem per cas, va de vuit en una llista, si es el que rep més creuetes?  O el més preferit pels electors podría quedar a l’oposició si els altres escollits pacten entre ells i l’arraconen? Vaja, com ara. On per dues vegades, els perdedors s’han ajuntat i han fet president de la Generalitat el que va quedar segon.

Que a tots ens convé  fer alguna cosa per evitar la desafecció actual hi estic plenament  d’acord. Ara, abans de decidir el qué fem val més perdre alguns minuts en  pensar bé quin serà el resultat final. A veure si al capdavall,  el remei serà pitjor que la malaltia.

 quim nin

La societat està cabrejada. I té raó. Portem masses setmanes parlant d’una política impregnada de diversos casos de corrupció, de riure’s del mort i de qui el vetlla, d’untar-se els dits sense pencar, de fotre ma a la caixa, de cares dures.

Tot aixó genera desafecció, o més ben dit, fàstic. I per acabar-ho d’ arrodonint es comenta que no n’hi ha un pam de net i -la sentència definitiva- que tots son iguals.

Doncs no. Per aquí no hi passo. La política és un mirall de la societat a la que serveix. En ella hi ha gent bona, mediocre i gent dolenta. Com a tots els àmbits de la societat. 

Ja sé que en la política ha de prevaldre allò de la dona del Cèsar i l’honestedat. A vegades pel riu de la política hi ha aigua tèrbola que pot esdevenir fètida. Doncs, el que hem de fer és aclarir-la i tornar-la a potabilitzar. 

Com es fa aixó?. Senzillament fixant-nos en els comportaments individuals. Posant l’accent en la gran immensa majoria de gent que dedica els millors anys de la seva vida a fer d’alcalde o regidor o regidora a milers i milers de pobles, perdent hores del seu temps només per un lloable esperit de servei pel bé  comú. I fixant-nos també en els comportaments dels líders polítics, destriant els que assumeixen responsablement un full de ruta per guiar la societat i els que no tenen ni full, ni ruta, ni escrúpols.

Els que ens dediquem a la política hem de ser els primers a demanar joc net. Reivindicar el paper noble de l’art de governar. I anar per feina. I mica en mica recuperar el crèdit perdut. I sobretot, demanar que no ens fiquin a tots en el mateix sac. Perquè el camí més curt, pels populismes i pels “venedors de mantes embaucadors” és dir que “tots som iguals”.

 quim nin  

Fèlix Millet va reconèixer que havia posat la mà a la caixa. Ho va dir públicament. Per tant ell mateix reconeixia la culpa. Milions d’euros desapareguts, fosos o en comptes bancàries que no toquen. Era tant diafàna la declaració que, avui, encara no entenc com és que el jutge no ha dictat per “alarma social” alguna mesura cautelar.

Ara hem conegut que el mecenatge de Millet era generós, molt generòs. Ha donat diners per nobles causes i també  per eixugar dèficits de partits desapareguts o per ajudar fundacions de partits polítics.

Una d’aquestes fundacions,  la  Trias Fargas, vinculada a CDC ha rebut al voltant de 600.000 € en els darrers deu anys. Eren diners destinats a  promocionar activitats culturals diverses com cicles de xerrades, actuacions, llibres, etc. Diners auditats, declarats a Hisenda i que van servir per la funció que s’havien concedit.

Acabo d’escoltar al Telenotícies de TV3 la politització del cas. El PSC demana que la Fundacio Trias Fargas retornin els diners i IC diu que es cínic que CDC digui que són diners legals. 

Volen ambdós partits autoanomenats “d’esquerres”, desviar l’atenció de dos temes que els couen: els milions d’euros gastats en informes inútils i el gris debat de política general que va evidenciar que Catalunya està dirigida des de la inconsistència.

Fèlix Millet tenia una dèria especial pels bitllets. I per aixó  cal jutjar-lo .

Ara bé,  intentar considerar a tothom que ha tingut relacions amb el Palau de la Música com a delincuents i escampar ombres arreu només pot demostra el nerviosisme que hi ha al carrer Nicaragua, seu del socialisme català.

Demanar a uns la puresa virginal mentre tú t’has gastat milions d’euros en encàrrecs a amics és no veure més enllà del nas.

Informes per cert que serveixen  per saber cara al futur de la humanitat algunes cosetes sobre la cloïssa brillant (27.930 euros), sobre el ratpenat nan(2.328 euros), un de 37 pàgines sobre la cultura xinesa (150.000 euros) o aquell altre que  va costar 11.600 euros i que va fer el destituït secretari de la Fundació Orfeó Català, Raimon Bergós, per un informe sobre les bones pràctiques administratives

Estic d’acord amb Artur Mas: Que hi hagi actes delictius vinculats al món del Palau de la Música no vol dir que tot el que hagi fet el Palau i l’Orfeó Català sigui delictiu. Se n’han fet un tip, de fer coses bones! Si no som capaços de traçar una línia correcta entre el bé i el mal, com a societat estem perduts.

quim nin

La fotografia d’Edu Bayer del diari “Público” deixa clar com va ser el discurs d’ahir de l’actual president de la Generalitat de Catalunya.

Si Joan Saura, conseller del govern català i el diputat Jaume Bosch usen la Blackberry per seguir el debat i diuen el que es pot llegir, no calen més paraules.

quim

A principis de juliol vam poder llegir una portada i pàgines 2 i 3 del Periódico de Catalunya on ja es donava com a feta la fusió entre les tres caixes d’origen públic: Caixa Catalunya, Caixa Girona i Caixa Tarragona.

Alló que semblava un fet, la crua realitat ha desmentit. I aquest inici de setembre hem vist com Caixa Girona decidia unir-se al conjunt de caixes del Vallès per encarar el seu futur.

Avui mateix he vist com el País tornava a la càrrega en el tema de la fusió de Caixa Tarragona. Ara la situava novament amb Catalunya i també amb Caixa Manresa.

No entenc aquesta pressió mediàtica des de fora de les comarques tarragonines- ni la del juliol ni la d’ara-  per conduir els destins de l’entitat tarragonina,  amb un pes molt important en aquestes comarques.

És obvi, i ja ho vaig manifestar fa setmanes, que hem de rebutjar les pressions polítiques  davant la nova situació que ha d’encarar el sistema de caixes català.

Determinants  diaris  fets a Barcelona no entenen gaire el que volem dir quan des d’aquí s’apela e l “consens territorial”.  Avui,  aquest consens per anar cap a on  ens vol conduir el diari del Grup Prisa, no hi és.

Prudència és el que cal davant notícies interessades com aquesta.  Puc entendre que algú deu tenir preses i molts  nervis per fer ofertes  mitjançant un mitjà de comunicació.  I sé que a vegades, hi ha molts lectors  que ens ho empassem tot. Encara que no digerirem gairé be qué a un territori concret se’l vulgui fer  combregar amb rodes de molí.

A Tarragona, ara estem de Festa Major. Aquesta tarda toquen els Pets. Per tant, poc a poc i bona lletra i visca Santa Tecla!!!.

Avui, el darrer dia d’agost, com que és dilluns sembla que ja ha tornat tothom a la feina. Després de l’inici de la lliga futbolera i l’operació tornada a les carreteres, sembla que el mòn torna a rodar com ho feia abans de vacances. Els temes es repeteixen: crisi, atur, grip A, el Barça o el Madrid,… 

I en els ambients polítics de Catalunya tothom es reuneix per parlar de la sentència que encara ha de fer pública el Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats sobre l’Estatut de Catalunya.

Lent, molt lent, aquest Tribunal, que, considero gens legitimat per retocar una Llei Orgànica que ha passat pel Congrès, el Senat, el Parlament de Catalunya i que els catalans vam votar majoritàriament a favor en referendum.

Ara,em  sembla que només volen decidir com serà l’acte de castració de la lletra de l’Estatut del 2006:

Opció a) Actuació poc dolorosa,-anomenada “quimica”- que inahibilita per fer res, que només et deix el boll i et treu el gra, i que com que es interpretativa, sempre es pot vendre embolicada amb paper de xarol, encara que el contingut sigui de pa sucat amb oli.

Opció b) Estisorada  fonda i profunda. -anomeda”retallada”. És una ferida més neta. No hi ha dubte. Quedes eunuc.

Davant d’aquest panorama, que hem de fer?

Apretar a còrrer?  plantar-hi cara encara que ens la trenquin (la cara)? , o engegar a pastar fang, el Tribunal, qui el nomena i l’Estat que l’aguanta?.

Tinc clar que alguna cosa haurem de fer, perquè no es de rebut que sempre, sempre, sempre, n’hi hagi uns que”facin de cornut i paguin el beure”, mentre d’altres “es riuen del mort i de qui el vetlla”. Anar a manifestacions. Potser sí. Almenys cridarem fins a quedar afònics.

 Ens cal dignitat i respecte. Res més. Dignitat com a país i respecte com a societat.

quim

 El sol al cap no és un bon aliat pels governs. Fa l’efecte que aquest agost, algunes iniciatives s’han adoptat després de quedar estabornits per la canícula. Fixem-nos en uns quants exemples:

a)Enquesta als detinguts

El tripartit català encara no ha acabat de treure tots els conills de la “chistera.”. Després d’acceptar un finançament que, diuen, ens permetrà lligar els gossos amb llonganises ara, resulta que la conselleria del inefable Joan Saura, vol demanar l’opinió als “usuaris temporals” de les comissaris per tal que facin una enquesta de satisfacció sobre el tracte, la netedat i el clima laboral per tal d’aconseguir un certificat de qualitat ISO. M’imagino l’escena: un violador, pispa o atracador ben assegudet en una tauleta i amb un boligraf de tapa rossegada a la mà, omplint el questionari. Les preguntes a contestar serien sobre si fa olor el lavabo, si l’aire condicionat té la temperatura ideal, si hi ha cendres, papereres i màquina d’aigua fresca, si la tdt es veu sense interferències, si les revistes són actuals o de números endarrerits, si els matalassos són de molla ensacada i els coixins faciliten una bona posició del coll, si podraà fer un “carajillo” de tant en tant…

 b) 14 eurillos al dia.

 Els aturats que no tenen ni prestació ni subsidi rebran una ajuda diaria de 14 euros, o si ho voleu en xifres mensuals de 420 euros. Ep, durant un màxim de 6 mesos i condicionat a les xifres de l’atur es mantinguin per damunt del 17% i fent cursos de formació. Em sembla poc sensible que un govern “d’esquerres” fixi com a tall unes dades globals sense tenir en compte la situació personal de cada familia. Per què si l’atur és del 16,85% es quedaran sense ajudes, milers de famílies que ho necesiten? Fa l’efecte, que una vegada més, la improvisació ha guiat l’acció política.

c) Evitar la grip A.

Surt la ministra de la Grip, i ens endolla la proclama: “no feu petons, no feu encaixades de mans, no petonejeu reliquies religoses ni fiqueu la mà a les piles d’aigua beneïda de les esglésies”. Es un manera fina de dir no balleu sardanes? Poden les orquestres toquin pasdobles ni valsos als envelats de festa major. Els castells es poden fer amb les pinyes ben compactes per aixecar les construccions? Us recordeu que quan hi havia la grip aviar a la Xina a tothom que anava a un aeroport tant per entrar com per sortir del país, li posaven una mascareta i el feien passar per un lloc amb detergents específics per tal que el virus s’escampès? Doncs aquí, no es fa gairebé res de res. I la tardor promet ser espectacular.

d) Donar el pèsam sense fotos Llegeixo al diari de Mallorca que, fa uns dies, els ministres espanyols Pérez Rubalcaba i Carmen Chacón no van anar a donar el pèsam al domicili de la família del guardia civil Diego Salva perque la mare del finat  va oposar-se a que hi anessin acompanyats de periodistes. Sense fotos no hi ha pèsam, van pensar i van cancelar la visita que havien demanat. No cal afegir res més.

Aquest mes de juliol  és festamajorenc. Amb aquestes imatges intento destacar la tradició de les festes arreu dels nostres pobles i ciutats.

No hi ha festa major sense processó, sense castells, sense el vermuth, sense elements de cultura popular, sense música.

I la cultura és va imprengant a la nostra pell, com una suma de valors, codis i normes que anem repetint, senzillament perquè ens agrada.

Visquem doncs, amb intensitat les festes majors, perquè són també una manera determinada de viure.

quim