Escoltar del mateix José Montilla dir que la independència portarà a la decadència em sembla  un acudit. El Molt Honorable hauria de ser més sincer i no amagar  que porta quatre anys governant amb independentistes. O és que ens vol fer creure que la ERC que  el va fer president i que l’ha aguantat durant 200 setmanes és només un grup d’amics avessats a fer costellades? 

El recurs a la por ha estat sovint un plat cuinat a cal PSC. La recepta és senzilla:  l’enemic – a vegades CiU, a vegades el PP,  és la pell de Barrabàs. Si guanyen ens enviaran una plaga darrera l’altra.  L’adversari malèfic  fa pudor de sofre  fins que  esdevé amic de conveniència.  Llavors els llops ferotges passen a ser xaiets com els dibuixats als paquets de  Norit. 

Per despistar i deixar portes obertes,  el ministre campió del món en atur, de nom Celestino, ha dit que hi podria haver acord sociovergent o que la portaveu esquerrana Anna Simó hagi recordat al mateix Montilla que no descarti cap pacte no fent fàstics a un tercer tripartit. Deunidó les aliances que dibuixen.

Semblava, que després d’amagar l’inventor del “Si tu no vas, ellos vuelven”,  les coses serien més serioses. Però és veu que no. Torna a tocar treure el sovat recurs de sempre:provocar temor per movilitzar una parròquia que s’ho mira des de les cues de les oficines del servei d’ocupació. Quina llàstima!!!

Ara  que el tsunami d’espanyolitis aguda sembla que va reposant es oportú valorar qui va guanyar quan la pilota del jugador de Fuentealbilla va anar fins al fons de  la xarxa.

“L’èxit té molts pares pero el fràcas es orfe”  va dir fa molts anys l’expresident  americà més estimat,  Jhon F. Kennedy. Ara, també hi ha, molts pares de la Pàtria a punt per atribuir-se la victòria d’un equip de futbol.

He vist moltes celebracions de la victòria. He trobat a faltar una  crítica rotunda a la proliferació de banderes espanyoles amb l’aguila franquista. No es de rebut, que barrejades amb les constitucionals, aquesta rèmora del passat passegi per pobles, viles i ciutats.  I que, dins la lògica alegria per una “gesta mundial” pocs democràtes obrin la boca per denunciar aquest signe d’un retorn a temps pretèrits.

Ha sobrat mala fe  en alguns diaris i tertúlies televisives quan han amagat  la pluralitat d’origens i sentiments dels jugadors de la  selecció. Tots els que han vestit de vermell són excel·lents professionals i molts, com hem vist, bones persones. I volen guanyar, sempre. Defensin la samarreta que defensin. La “roja”, la quatribarrada o la del seu club.  Però va quedar clar i  evident que no tots els jugadors van sentir el mateix rau-rau en acabar la final sudafricana ni defensaven el mateix. O sinó com s’explica que alguns fessin els petons a una senyera catalana?

A Catalunya o al País Basc hi havia gent que volia la derrota dels guanyadors, en tant que no es sentien motivats per aquell conjunt. Comparaven  un equip de futbol amb un centralisme ofegador. I no entraven a valorar el joc que feia cada equip.

Diguem-ho clar i català. El Mundial el va guanyar qui més ho mereixia. Per  joc, per professionalitat, per conjunció, per les bones maneres d’un entrenador que va sortir per la porta del darrera del club més blanc que hi ha sota la capa del sol,  per sacrifici, per espectacle  i per tàctica. I per, damunt de tot,  per un estil de joc “made in Guardiola”.

Els que aplaudien fa uns dies a uns jugadors que consideraven herois, els xiularan d’aquí poques setmanes quan amb la samarreta del seu club -per cert d’on cobren la nòmina cada mes- vulguin endur-se els punts en joc. I és que, malgrat el que sembli, “futbol es futbol”.

 quim nin

Fa pocs dies l’actual president de la Generalitat, José Montilla, ha adreçat una carta als funcionaris  catalans agraïnt el sacrifi que fan davant la retallada del sou.

Quan vaig conèixer aquesta tramesa em va semblar una broma. Normalment, quan algú dona les gràcies és perquè hi ha  una actitud fruit de la voluntarietat. Ara no és el cas. El personal públic, per decret i sense que pugui dir  ni mu, veurà a final de juny menys virolles que al maig.

La carta té la seva  gràcia. Incorpora la promesa que quan torni a anar bé l’economia ja es tornaran a pujar els sous dels més de 226 mil treballadors que penquen a la Generalitat. En set anys, el tripartit ha augmentat la nòmina pública en 86 mil persones, sense que hagi existit un augment de competències

He pensat que enviar per correu més de dos-centes mil cartes ha de tenir un cost important. Només sumant l’import de la tinta, el paper, el sobre, el segell i el cost de doblegar els fulls ben segur que puja uns quants milers d’euros.

Tothom diu que cal estalviar. Es la nova religió. Tisorades per un costat i augment d’ impostos per l’altra. D’aquí poc més d’una setmana tot serà més car per l’augment de l’IVA, hi haurà una pujada en el rebut de la llum, la benzina està pels núvols amb el cèntim sanitari inclòs, i es preveu recaptar més per impost de transmissions, acte jurídics o matriculacions. De tot això a la carta presidencial no hi surt ni un borrall.

Si volen donar alguna alegria que facin rebaixa o liquidació en els alts càrrecs i el personal eventual. La Generalitat ha passat de 376 alts càrrecs el 2003 a 530 enguany, el que comporta una despesa addicional de més de 10 milions d’euros (1.600 milions de les antigues pessetes) o bé haurien d’haver encarregat menys informes innecessaris  i estudis inútils. Només a l’any 2009, per aquesta via es van escapar  més de 52 milions d’euros.

Tot plegat fa molta gràcia, no?

D’entrada, ja afirmo que sóc dels que entenc que cal anar, sempre i a tot arreu,   amb la cara descoberta. Aquesta és la nostra manera de viure en el món occidental. Els nostres usos i costums no accepten les cares tapades -llevat de l’època del Carnestoltes-. I també per un tema de seguretat. Aquesta, al meu entendre, és la clau de la qüestió.

Per garantir la identitat recordem que el 1766 es va produir a Madrid, una revolta popular motivada per la prohibició de la  capa llarga i el barret d’ala ampla per evitar tapar-se la cara i amagar armes. Es el famós “Motín d’Esquilache”. 

Avui, escoltant els apassionats debats sobre burca o el nicab m’ha fet pensar  que tenim una vara de mesurar diferent segons tractem cada cas. Al nostre país, fa poc temps  hem fet treure els santcristos de les escoles i els pessebres els hem convertit en paisatges d’hivern. Ens han repetit el discurs del estat laic on la religió cal reduir-la a l’àmbit privat. Perfecte.

Cal, però,  que només els cristians hagin de limitar  a casa seva l’expressió de la seva religiositat mentre que els seguidors de l’Islam més  ortodox els hem de permetre que vagin amb una reixeta de roba amagant la fesomia perquè estan més a prop del seu Déu?.

Posem un altre exemple habitual: als menjadors escolars cal preparar dinars en funció de la religiositat de cada alumne? En cas que hi hagi porc en un menú, cal canviar-lo per peix?

Sé que es fàcil en aquests casos fer demagògia i incitar debats desde les entranyes, sense gaire racionalitat.  Però no és una qüestió fàcil. Son maneres d’entendre el món diferent.  I caldrà serenitat per anar trampejant la situació. Això sí, sense perdre la identitat pròpia i les arrels de la nostra mil·lenària història.

Fa una setmana, per unanimitat, l’assemblea de Caixa Tarragona va acceptar la integració de l’entitat en una nova caixa conjuntament amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa. Era l’acord necessari per guanyar el futur.

A les poques hores es donava a conèixer que el president de Catalunya, Narcís Serra no repetirà en el càrrec de la nova institució financera i que els actuals  directors generals de Manresa, Feliu Formosa  i de Tarragona, Rafael Jené, també plegaran.

També es va fer públic  l’organigrama directiu de la nova Caixa. Un signe evident, que amb discreció, els que toquen el dos ja s’havien encarregat de  fer la tasca d’assignació de nous gestors i responsabilitats.

He seguit molt de prop la fusió. I estic plenament convençut que el resultat final es prou satisfactori. Per això, quan veus que uns quants indocumentats parlen de  mal negoci demostren o bé la seva ignorància o, el que es pitjor, mala fe. O potser volien que l’operació acabes malament per poder sucar-hi pa?

La nova institució tindrà un marcat caràcter territorial. I aixó es notarà en el procés per escollir la nova presidència, ja que caldrà consens entre les diputacions de Tarragona i Barcelona. O en el percentatge territorial  i el  conjunt de l’obra social, o en el fet que la immensa majoria d’oficines i el respectiu personal de l’actual Caixa Tarragona seguiran en actiu.

Quan es toca d’oïda es corre el risc de ficar-se de peus a la galleda. I és el que ha passat darrerament. Algú ha demostrat que estava a la lluna en aquest tema i ha engaltat acusacions totalment desviades. Si no saben del que parlen que ho consultin amb els representants dels partits polítics siguin convergents, socialistes, republicans o populars que han donat des del primer dia el seu suport a la fusió. O a qualsevol representant dels impositors o dels treballadors que els hi explicaran, amb detall, els beneficis d’aquest decisiu pas.

Hi ha gent que només vol saber el sou d’un directiu o bé la indemnització per anar cap a casa. Sense ser una nimietat, al meu entendre, el més important es haver salvat l’entitat de les boires que amenaçaven tempesta, haver garantit els estalvis i mantenir la presència a les nostres comarques. O sigui, haver treballat prou bé per encarar l’avenir.

A Tarragona, ho hem pogut constatar en dues polèmiques decisions. La primera  la contractació per més de tres-cents mil euros de l’actor Jhon Malkovich per fer  un parell de representacions teatrals . I l’altra, l’intent de contractació a dit d’un gerent per l’àrea d’urbanisme municipal, amb un sou de més de cent-vint mil euros anuals.

Aquestes situacions es donen  en el mateix moment que la ciutat té més de deu mil persones sense ocupació. Moltes sense cap ingrés, subsistint gràcies a Càritas, menjadors col·lectius o xarxes familiars solidàries.

Aquesta manera d’actuar no és patrimoni únicament de Tarragona. Fixem-nos en Calafell.  Allí  hi conviuen assessors que cobren més que el president Zapatero i càrrecs de confiança a raó de cent mil euros l’any.   Fa pocs dies – potser per explicar aquesta situació- acaben de fitxar un cap de prema a raó de 76.000 euros l’any. Tot plegat, una mica immoral.

Aquestes aberracions fan que la distància entre la política i la ciutadania s’aixampli. La desafecció no la provoca només un tribunal a cinc-cents quilòmetres de distància o la gestió grisa d’un govern tripartit, sinó  aquestes decisions que només afavoreixen les menjadores i els estomàcs agraïts.

O es canvia aquesta dinàmica i es predica amb exemples més engrescadors i fiables o, al final, aixó te pinta d’acabar com la comèdia de Falset.

quim

Em sembla una quantitat estratosfèrica per la situació del moment. Clar que el Sr. Malkovich actuarà dos dies. I aixó compensa una mica la morterada que s’emportarà de la capital Patrimoni de la Humanitat.

El promotor, obviàment l’ajuntament, s’ha afanyat  dir que hi ha sponsors privats que ajudaran a finançar la portada de l’ínclit espectacle. I què? Com sí no hi haguessin causes més nobles i més nostrades on invertir els diners públics i privats davant la situació de migradesa de recursos que hi ha a tots els calaixos. Ves per on l’ajuntament tarragoní busca col·laboradors per finançar unes representacions que només podràn veure poc més de mil persones. Aixó sí, els que hi aniran,  podran dir orgullosos i cofois, “jo hi era”.

L’Evo Morales no se quina bestiesa va dir sobre el menjar pollastre. Es veu que a alguns manaires de la capital veguerial, sense patir els efectes perniciosos per la ingesta d’aus que va dir el president bolivià, els agrada fer propostes de vol gallinaci.

Que consti, que a mi Malkovich m’agrada. I molt. Però no discutim sobre la qualitat de l’actor sino sobre la pasta que costa . Clar que ben mira’t potser l’han portat només per  una questió de publicitat i snobisme. I aquí, sí que crec que l’han encertat de ple. L’actor, productor i director americà portarà a escena una obra que es títula “The infernal comedy”. I té raó. La seva vinguda a Tarragona ha esdevingut, sense adjectius, una veritable comedia.

A Holanda la taxa d’atur juvenil ronda el 8%. A Catalunya estem en ràtis que osci·la entre el 28% i el 39% en funció de la franja d’edat. Al país dels tulipans i del molins de vent    ens miren  sorpresos de les escandalòses xifres que tenim i de la normalitat amb la qual hi convivim.

En el darrer any, a Espanya l’atur dels joves ha pujat més de  13 punts. I encara hi ha una dada més dramàtica. Espanya és el segon país amb major taxa de joves que ni estudien ni treballen. L’anomenada generació ni- ni (ni estudi ni treball) són ja un 14% dels joves entre 16 i 24 anys. Més de vuit-cents mil.  Només Itàlia, amb un 18%, supera aquesta dada.

Els tancaments d’empreses -grans, mitjanes o petites-, els expedients temporals de regulació i els acomiadaments parcials no paren de fer crèixer aquestes xifres. Els joves són els més barats alhora d’enviar algú a l’atur. Per tant, són els primers que se’ls factura cap als Serveis d’Ocupació.Com podem demanar a aquest col·lectiu un projecte vital ple d’il·lusió? Quin projecte poden sommiar?Quina  vitalitat han de tenir després de mastegar la crua realitat?

Els nostres avis preguntaven als nèts: tú que vols ser de gran?.  Avui aquesta pregunta és, sovint, improcedent. Els joves del segle XXI tenen davant seu un futur que no els engresca No poden tenir una visió a llarg termini. La rutina diària i una apatia que no desapareixerà fàcilment, fa que avui bona part d’aquesta generació vegui que hauràn de viure en els propers anys amb un nivell de vida per sota dels seus pares.

Les respostes a la crisi actual no pot contruir-se d’esquena a aquesta situació.  On fins i tot, han desaparegut, els mileuristes.

quim

Cap rastre del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Aquest escripor considerat com el gran defensor de la llengua, apassionat pel país i per l’agermanment dels pobles, resta oblidat. L’oficialitat governant l’amaga.  Ara, un quart de segle després del seu traspàs encara podem dir que la pàtria roman pobra, bruta, trista i dissortada.  I malahuradament hem avançat poc, -molt poc- en l’objectiu que la gent sigui neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Entenem els valors com el conjunt de qualitats que fan que una persona o una cosa sigui preuada o bé com uns horitzonts de referència, tal com ho explica  el doctor en filosofía Francesc Torralba, en molts dels seus llibres.

Penso que no ens podem adormir en la  recuperació dels valors necessaris per avançar tant de forma individual com col·lectiva. A nivell personal ens convé retornar al  rigor,  la competència, i la  humilitat i variar els hàbits de treball. Ser conscients de com som i intentar millorar a partir d’aquesta radiografía personal.

I a la vegada, hauríem de reforçar els veritables elements transmisors de valors com són la família, l’escola i els educadors informals. Tots ells ens poden ajudar a ser més competents.

Observo  una realitat que no m’agrada. Al país o al poble, a les empreses o a les entitats.  Sembla que ja ens estigui bé el viure  en un món minimalista. O sigui, que ens conformem  complint uns mínims. Fer el que toca i prou, tant  en la feina, en les  relació entre pares i fills  o en el compromís social. Hem passat del nosaltres al jo. I tot esdevé relatiu. 

Aquesta dolça decadència pot arribar a ser letal si no començem a tensar la corda i retornem a la consciència que fa uns anys imperava al país.

A la manca de valors hi hem d’afegir, com a perill,  l’aiguabarreig multicultural que conviu pacíficament entre nosaltres i una determinada ideologia del “bonisme” que tot ho accepta.

Ens convé una reacció ràpida posant en valor el nostre espai nacional català- que vol dir prendre consciència de la nostra realitat i de la nostra memòria , de la nostra llengua o de la manera d’entendre les nostres tradicions-  per no quedar diluïts enmig de la barreja.

Hi ha molta feina a fer, i no val a badar.

quim nin