VISIONS PERSONALS

Dissabte al matí he estat a la Rambla Nova de Tarragona. He fet companyia al nostre cap de llista al Parlament, Josep Poblet, al vicepresident al Congrés dels Diputats, Jordi Jané i a bona part de la militància de Tarragona encapçalada pel Joan Aregio en una de les carpes que hem instal·lat a diferents indrets de la demarcació per recollir les propostes i les idees pel canvi polític que necessita Catalunya.

La experiència, que repetirem al llarg dels propers mesos, ha estat molt enriquidora.  La gent s’ apropa i ens explica que tenen  moltes ganes de girar full a l’etapa actual. Les experiències personals de com viuen la crisi, l’allargament de l’edat de jubilació o la futura pujada de l’IVA  són impactants i a la vegada  molt aclaridores de l’estat d’ànim general. Hi ha desconfiança cap a l’actual govern que consideren no aplica les eines adequades per a sortir de la dramàtica situació actual.

Els problemes reals de la gent contraposats als temes que actualment discuteix el Parlament de Catalunya, com  els toros o les vegueries, et fan adonar de la distància que hi ha entre la política i els administrats és abismal.

Per aixó som a peu de carrer. Per canviar l’estat de les coses. Encara què el canvi no serà ni vindrà només d’una determinada formació política. El canvi vindrà si  la gent sap que pot torna en confiar en polítics  com Artur Mas o Josep Poblet, que son seriosos, humils i eficients. Característiques que avui no tenen els responsables públics que hi ha a la Plaça de San Jaume. 

Aquesta darrera setmana ha estat, a nivell polític i personal, molt intensa He participat, per la meva condició de president de Convergència a les comarques de Tarragona junt amb el Xavi Pallarès, responsable del partit a l’Ebre, en la proposta que hem traslladat a les executives territorials i a la direcció nacional de CDC de quina enteniem era la millor opció per encapçalar la nostra proposta política a les properes eleccions al Parlament català. Hem considerat que, sense cap mena de dubte, la millor opció es la del amic,Josep Poblet actual president de la Diputació de Tarragona i alcalde de Vila-seca.

I veure com la proposta es acollida favorablement per tothom, fa que no vulgui dissimular una certa satisfacció interna i un legítim orgull per poder disposar d’un lideratge tant sòlid i que reuneix  alhora totes les condicions que avui fan falta per superar els reptes actuals.

Treballo ben a prop de Josep Poblet. Hi confio moltíssim perquè he vist la seva manera de fer les coses. Hi aplica rigor, solvència, sentit comú i no li tremola el pols ni les cames quan convé.

Amb un bagatge cultural i polític espectacular, amb la confiança renovada dels seus veïns i veïnes de Vila-seca- cada vegada que s’hi ha presentat, ara agafa el relleu d’encapçalar la llista que per tres vegades ha liderat un històric de CDC a les nostres comarques, el “general” Joan Miquel Nadal.

La il·lusió que traspua Josep Poblet en  agafar aquesta nova responsabilitat ens esperona a treballar amb el seu guiatge.

Té moltes ganes de comptar amb tothom i d’arribar a tot arreu. Sé que hi posarà més que voluntat en resoldre els problemes i que vol plantejar els objectius territorials tocant de peus a terra, sense fer volar coloms ni menystenint a ningú. Sap el que cal i com aconseguir-ho.

Aquesta solvència del candidat fa que, comencem aquest camí amb ganes i amb molta esperança. Esperonats per assolir un objectiu ben clar, tal i com el mateix Poblet ens va explicar en la roda de premsa de presentació:  “M’encanta compartir amb Artur Mas aquesta etapa de la meva vida. Un dels meus objectius serà traslladar a la gent com és Artur Mas, un polític extraordinari, diferent a tot el que coneixem i li agraeixo que em deixi participar del seu sentit d’entendre el país en aquest moment de la nostra història, estic entusiasmat”, El seu objectiu, que molts compartim, es  fer possible que el gran canvi de Catalunya es produeixi amb Artur Mas de president de la Generalitat.

quim nin

La directora general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments de la Generalitat, Olga Lanau, i el subdirector general Operatiu dels Bombers de la Generalitat, Joan Rovira, van fer dissabte, per sorpresa, una roda de premsa per demanar “rigor, objectivitat i respecte” en el tractament i l’anàlisi de tot allò que s’explica de la investigació sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan i que no es faci un judici paral·lel sobre l’actuació dels bombers i dels seus comandaments.

L’esquerra governant ha perdut credibilitat en el tractament del fatídic incendi del passat mes de juliol. El tripartit, sempre tant procliu a la idea de la transparència, resulta que ara ho vol embolicar tot per tal d’amagar una veritat, que tard o d’hora, gràcies a una comissió d’investigació parlamentària i a la bona feina de la jutgessa de Gandesa, es coneixerà.

Sabrem, doncs, com acabarà el procés judicial i parlamentari. Però aixó no exclou que haguem de suportar altres insinuacions. He trobat molt desagradable que  en la roda de premsa citada els responsables polítics del bombers vinculessin la “complicada situació interna” amb el recordatori que d’aquí quatre mesos hi ha una nova campanya forestal.

Però en quin país vivim? Resulta que les informacions periòdistiques, que han permès saber que el llamp no va ser l’origen del foc o que hi ha encara avui massas dubtes per aclarir, segons Lanau i Rovira “afecten la confiança entre les bases i els superiors”. I que aixó pot fer encarar malament la campanya del proper estiu.

Vinga, va !!!  Si us plau, que ja ens afaitem. Aquí ningú questiona el cos de bombers. Tots sabem de la seva professionalitat. Sabem que han fet, fan i faran sempre un esfoç titànic per evitar hectarèes cremades, amb tots els riscos que la tasca comporta. I tenen tot el nostre respecte i consideració. Aquí el que entenc, es questionable es  l’actuació política que hi ha al darrera del cas d’Horta de Sant Joan. La manca d’explicació o les mitjes veritats. L’ús de la  prepotència basada en la superioritat moral que sempre se li  suposa a l’esquerra. I no volem, com diu el propi sindicat de bombers “ més cortines de fum per amagar les possibles responsabilitats”.  

El govern català ha aprovat la setmana passada  el Pla Territorial del Camp de Tarragona. Ara cal analitzar-ho detalladament per veure quin serà el dibuix de futur pels propers anys a nivell de les nostres comarques. El Pla preveu una aposta per la millora de la comunicació ferroviària, amb projectes  com el TramCamp, un bucle per connectar amb l’Alta Velocitat o la recuperació de vies ara en desús.

El tema dels trens també ha estat notícia fa poques setmanes pel traspàs del servei de Rodalies de Renfe cap a la Generalitat. Un traspàs que no inclou els serveis Regionals, segons el ministre de Foment, José Blanco “perquè la Generalitat no ho ha demanat”. Els serveis Regionals que són els que passen per Tarragona, Reus, Cambrils o Torredembarra per citar unes quantes poblacions del nostre entorn.

Analitzant la lletra menuda del traspàs es veu que és força curiós. No s’han transferit ni les vies, ni les estacions ni els regionals. I quan es compara  amb la transferència de la xarxa de Rodalies de Madrid el cert  és que la capital de Catalunya surt força malparada. Així trobem que mentre a Madrid gaudiran de 1500 trens diaris, 115 kms de noves línies i 24 noves estacions,  a Barcelona, i seguint el greuge comparatiu,  es comptarà només amb 777 trens diaris, 25 kms de noves línies i 9 estacions noves.

La competència que té des del primer de gener la Generalitat per tal que els lavabos dels trens estiguin nets, hi hagi puntualitat,  la informació i l’atenció al client sigui millorada,  es procuri més fiabilitat en  el temps de viatge o en les freqüències de pas de Rodalies no pot amagar que el gran gruix del sistema continua en  les mateixes mans.

El servei de Rodalies ha d’arribar fins a Tarragona, com a mínim. Mentre aixó no passi, haurem perdut el tren.

Coincideixo amb les opinions que dieun que el debat de les vegueries és inoportú i innecessari en els temps actuals. Es més trobaria perfectament prescindible que en aquest final de legislatura no s’encetés aquest meló.

Si no volem incendis territorials sobre temes de capitalitat, com es veu ara mateix entre Tarragona i Reus, o s’intueix a l’Ebre entre Tortosa i Amposta, o a la Catalunya Central entre Vic, Manresa o Berga, per citar només tres casos, els impulsors de la Llei haurien de posar el fre de mà i pactar prèviament la creació d’aquesta nova oganització territorial.

El país no es pot permetre un nou nivell d’ administració ni tampoc és pot fer un desplegament gradual. La desaparició de les diputacions ha de ser homogènia a tot Catalunya. Fer a bocins les territorials deixant intacte la de Barcelona ho trobo una idea poc brillant  i desencertada.

A més hem d’afegir que l’experiència dels consells comarcals ha esdevingut, en els llocs més poblats, un cert fracàs com a conseqüència de la superposició de delegacions territorials i de la pròpia potència dels ajuntaments que han tapat als Consells, que d’ença  el seu naixement,  pateixen un crònic dèficit d’assignació de recursos.

Cal abans d’impulsar les vegueries  deixar ben clar quines són les competències que gestionaran, i el més important, quin finançament tindràn. Si no sabem abans de començar, quants euros hi hauràn i d’on vindràn  es pot fer un pa com unes hòsties.

Si a tot aquest garbuix hi afegim que l’esborrany fet per ERC  i que vol l’aval de tot el govern català “pasapalabra” sobre la capital de cada nova vegueria trobem un panorama per llogar-hi cadires. Davant tot això el millor és,  avui per avui,  plegar veles.

quim nin  

Fa pocs dies hem aprovat el pressupost de la Diputació de Tarragona per l’any 2010. Uns números que han merescut el suport de totes les forces polítiques que hi ha a la corporació. Vol dir que convergents, socialistes, populars i republicans han considerat que el pressupost és bo davant la cojuntura econòmica que vivim.

Els números no enganyen. L’any vinent hi haurà una rebaixa de 4 % dels recursos disponibles.Aquesta disminució s’ha evitat que afectes als ajuntaments, sobretot als més petits, que són, en aquests moments, dels més afectats per l’aturada de l’activitat econòmica. Per aquest motiu, l’any 2010, els municipis que no arribin als 4000 habitants tornaran a tenir a disposició 6 milions d’euros destinats a despeses corrents i per impulsar l’economia productiva i l’ocupació. Una iniciativa pionera en el conjunt de les diputacions catalanes. 

En el debat de pressupostos es va veure que l’actual govern presidit per Josep Poblet té la mà estesa als grups polítics per arribar a bons acords territorials. I la prova és que els tres pressupostos votats de l’actual mandat han tingut el segell de la unanimitat. Igual que ha passat en la delicada decisió adoptada en la fusió de Caixa Tarragona amb la de Manresa i Catalunya.

Aquesta manera de fer política que busca el comú denominador, l’acord i l’entesa és la més profitosa per desencallar situacions difícils i per avançar.  El diàleg en la recerca de l’acord és sempre més interessant que la confrontació. I aquest és la base del rumb que porta l’actual  govern de la Diputació.  

A hores d’ara, som conscients que no es veu una sortida positiva de la crisi, a mig termini. El PIB de l’Estat ha disminuït, l’IPC és negatiu, i les ràtios d’atur arriben a un nivell impensable fa pocs mesos, situant-se al voltant del doble de la mitjana de la Unió Europea. I aquesta realitat colpeja l’economia dels nostres ajuntaments.  Es per aixó que la corporació que uneix les deu comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre té clar que no pot abaixar el nivell de cooperació amb els ajuntaments. Entenem que la Diputació és la mare i els ajuntaments els fills i, ja sabem,  que sempre que un fill pateix la mare mai falla per buscar la millor sortida.

Els diners per la promoció turística, per les noves tecnologies, per desenvolupar els productes locals de qualitat dels nostres pagesos, per les entitats culturals, les escoles d’arts, conservatoris i escoles d’educació especial no han minvat. Només es notará en l’àrea de carreteres, a l’espera de que es redacti durant el proper any un pla zonal que ha de definir quines inversions seran preferencials pel futur en matèria viària.

L’editorial conjunta dels diaris catalans, on també hi era la del Diari de Tarragona, en defensa de Catalunya  ha estat la glopada necessària per fer-nos créixer l’autoestima com a país. Ens ha mostrat allò que sovint els polítics oblidem: en la reivindicació de la dignitat, com a nació, no hi caben les arestes. Difícilment podríem haver trobat tots plegats una manera més contundent d’explicar interna i externament quin estat d’opinió vivim avui a Catalunya davant un fet que és inèdit en l’actual democràcia: que el Tribunal Constitucional jutgi -pel que sembla amb ganes d’emasculació- allò que els ciutadans ja han avalat a les urnes, després de passar pel Parlament de Catalunya, el Congrés i el Senat. Més enllà d’afirmar l’adhesió total al contingut expressat a l’editorial i destacar que el dilema real que tenim al davant és avanç o retrocés, no podem més que felicitar als impulsors  de la iniciativa.Que els dotze diaris catalans que podem trobar al quiosc expliquin de la mateixa manera quina és la visió que té la societat catalana -on s’inclou el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre- és més enllà d’aclaridora una recepta infal·lible per conjurar els perills presents. El gest que ens diuen els mitjans traspua unitat. I unitat és la sortida necessària per plantar cara i donar la resposta adequada si les tisores dels magistrats volen convertir les passades de ribot i les grapejades que ha  tingut l’Estatut aprovat pel nostre Parlament el 30 de setembre del 2005 en un text sense substància ni virtut.Ens estimem aquest país. Per això defensem la llengua pròpia, la història viscuda i la pluralitat de la nostra societat. No volem ni podem renunciar a ser com som. Senzillament, reclamem dignitat. La mereixem i ningú ens la pot retallar.

Avui llegint el diari i escoltant la ràdio queda més clar que ERC ja té decidit el 3r tripartit- si poden-. Vol dir tornar a fer un acord de perdedors per evitar que governi qui guanya les eleccions.

Per què? Per les crítiques a CiU en la seva posició a l’acord de finançament. Ahir, el mateix secretari general d’ERC, Joan Ridao va tenir la gosadia de dir que ” Jordi Pujol va ser incapaç en 23 anys de canviar el model”. Valenta crítica. Cal perdonar a Joan Ridao aquesta sortida de to perquè ell, l’any 80,  era molt jovenent i no deu recordar quines finances tenia la Generalitat. I tampoc deu recordar quin pressupost hi havia el 2003. Per calibrar la diferència de model…

Joan Saura l’endemà de l’acord ja va dir que hi hauria un tercer tripartit. Ridao ara ho avala. El PSC s’escarrassa per vendre arreu el “manà” plogut de Madrid.

Només hi ha una cosa que em treu de polleguera en aquest tema. La petició que CiU avali el que es insostenible.

A veure si el tripartit comença a  ser major d’edat . Catalunya és un país plural? Sí. Doncs la pluralitat exigeix visions diferents. I algunes posicions de l’oposició a vegades poden coincidir amb el govern i d’altres no. Per què ERC i el PSC no demanen el vot a favor d’IC en la Llei d’Educació amb la mateixa insistència que a CIU en el finançament? Que no és una questió de país el futur dels nostres fills?

Au doncs, Ridao, Saura i la resta de quadrilla que venguin tot el fum que puguin. I si us plau, no feu servir el cap només per embestir. Feu-lo servir per pensar.

Ni totes les Cambres juntes, ni els partits polítics, ni les institucions territorials, han servit per gaire cosa. El PSC s’ha empasat un gripau i els socialistes aragonesos i valencians ja estan contents. El ministre Blanco ha anunciat que l’A-68 arribarà al Mediterrani per Vinarós en lloc de l’opció catalana de Gandesa-Mora-Falset-Reus- Tarragona.

Avui he llegit declaracions de dirigents socialistes territorials. Diuen , per compensar el cabreig, que faran posar al pressupost de l’Estat del 2010 una partida per fer un estudi informatiu del desdoblament de la N-420.

N’estic tip de tanta Comèdia. Prou si us plau. Prou comèdia. Si Catalunya volia jugar fort perquè el president de la Generalitat o el mateix conseller de PTOP no van anar a l’acte unitari de Gandesa? Ja sabien la decisió de Madrid?

 I ara, només falta que ens col·loquin el cementeri nuclear. Ho poden fer, perquè pel que es veu hi ha qui està disposat a fer passar “pop com animal de companyia” i,  a més a més volen  justificar-ho.

quim

Hem acabat la comèdia. Sí, sí, la comèdia del finançament. Ves per on, en diumenge.

I ara, ERC i el PSC  demanem que tothom aplaudeixi. Pel patriotisme, pels valors i perquè ara que ja han “marcat paquet” s’haura acabat l’espoli fiscal. L’Estat ens donarà - diuen ells- 3.800 milions.

Doncs, no. Jo no aplaudiré.  I us explico els motius:

a) Perquè no ens arriba el que ens pertoca per complir la lletra de l’Estatut. Les xifres que accepta el govern català -per cert, el Miquel Iceta és conseller per donar xifres com ho va fer ahir?- no les puc compartir per esquifides. I que no em vinguin en romancos del pacte del 2001 amb el PP, perquè no es comparable. Ara tenim un nou Estatut aprovat en referendum, i jo que vaig votar-hi a favor, vull el que allà hi diu. I es que ni la ministra Salgado avala el ball de números que han dit entre ahir i avui el PSC i ERC.

b) Perquè es passen pel forro els terminis. Allarguen un any saltant la lletra que diu que el darrer any es el 2011. Una ilegalitat feta pel govern de Catalunya em sembla impresentable.

c) Perquè el dèficit de la Generalitat de l’any 2008  va ser de -4.800 milions (la diferència entre despeses i ingressos). Amb els diners que diuen tindrem de més es perpetua el dèficit del govern català.

d) Perquè la clàusula de bilateralitat que garanteix l’Estatut ha estat obviada a favor del “cafè per a tothom”.

e) Perquè s’ha volgut vendre com un èxit, allò que és menys dels que ens pertoca. O no ens recordem que ara ens han aplicat un impost nou per omplir el dipòsit de benzina o en el tabac.  O que per salvar Caja Castilla la Mancha l’estat espanyol va ficar sobre la taula 9.000 milions d’euros. Els 7 milions de catalans valem una tercera part d’una caixa regional

f) Perquè ningú ha posat sobre la taula que a Catalunya paguem per tot. Per circular: Peatges i més peatges i no s’ha tingut en compte que el cost de la vida és més alt aquí que posem per cas  Sòria o Badajoz.

g) Perquè ningú em pot obligar -espero- a empasar-me gripaus ni rodes de molí.