Ara fa cent dies que el nou Govern de la Generalitat ha començat a treballar. Personalment en formo part a nivell territorial. A firmo que la meva tasca és molt  absorbent i plena de sensacions positives. Però també és cert que el que m’he trobat arreu de les nostres comarques no difereix del que ha passat a tot Catalunya: ens toca gestionar una situació molt complicada.

L’anterior Govern tripartit va prometre molt. En alguns casos promeses sense els diners corresponents o sense consignació pressupostària. I en d’altres es van fer encàrrecs sense dotació econòmica. I ara hi ha empreses , preveïdors i ens de tota mena que  encara no han cobrat. Al Camp de Tarragona en tenim  exemples, com a la resta de Catalunya. I aquestes dades no s’acostumen a donar es fan els traspassos d’un govern a un altre. Traspassos  que van ser fets de manera  molt correcta en les formes, però poc definits en el fons.

I ara, als qui no hem participat de la disbauxa, ens toca quadrar els números. I  explicar la realitat. I aguantar les crítiques demagògiques dels qui diuen que volem retallar l’estat del benestar. Unes crítiques que venen, precisament, instigades pels partits que van protagonitzar aquesta gestió que podem qualificar en alguns aspectes d’irresponsable i que són, ells els únicss culpables de que el Govern actual hagi d’aplicar aquestes mesures.

La nostra proposta electoral parlava de canvi. Canvi en les maneres, en les formes, en la gestió i en el tarannà. Els ciutadans ens van atorgar la confiança. I no els  defraudarem.

I el més curiós, i torno al Camp de Tarragona, és veure com ara alguns ajuntaments es posen en peu de guerra en contra de la Generalitat per demanar que es facin accions urgents i immediates. Els mateixos que amb els anteriors governs sempre han estat callats ara volen que es faci en tres mesos  i,sense gaires alegries pressupostàries, el que no s’ha fet en 7 anys. Els mateixos que han signat convenis tres dies abans de les eleccions, ara gesticulen i s’alarmen per la “lentitud” de la Generalitat. Els mateixos durant aquests anys no s’han preocupat ni han estat tan bel·ligerants per resoldre temes com ara la situació dels jutjats, o dels hospitals, o de les escoles, o de si cobraven les empreses de transport escolar, o de si es pagaven els menjadors escolars, o de si es donaven els ajuts de la dependència, o de si cobraven els adjudicataris d’obres públiques… ara exigeixen que tot es faci ja.   

De cop i volta, a alguns els hi ha sobrevingut la responsabilitat, imagino que per la proximitat de les eleccions municipals. Això sí, llençant pilotes fora com si no tinguessin res a veure amb la situació actual. I quan el Govern s’atura per reprogramar les obres pendents  i per pensar com refer-ho tot, a partir de tocar de peus a terra i no fer volar coloms, ells “els immaculats” ràpidament es manifesten en contra. 

El nou govern comença a caminar.  I treballarà donant la cara per aixecar el país. Encara que hi hagi qui engegui la  maquinària crítica afí. Però ja sabem que els brams d’ase no pugen al cel. Ara es temps de no malbaratar ni un euro. De distribuir bé. D’aixecar el país. Es l’objectiu pel quan no deixarem de treballar-hi cada dia.

Ara ens toca estalvi, perquè algú ha gastat molt més del compte; ens toca rigorositat, perquè algú ha enganyat prometent moltes coses sense diners; ens toca seriositat, perquè els diners públics són de tots i els hem d’administrar bé; ens toca diàleg i comunicació, per explicar bé el que està passant i perquè fem el que fem; i ens toca anàlisi. Anàlisi per no malbaratar i per controlar la despesa. Anàlisi per posar les bases del  que ha de ser el futur econòmic del nostre país. I ho hem de fer sense preses i sense demagògia. Amb la veritat i explicant el perquè fem o no fem.. Analitzant cada pas, perquè ens hi juguem el futur de les nostres generacions. I estic convençut que ho aconseguirem, perquè aquest país i aquest territori tenen moltes potencialitats.    Això sí, sense deixar-nos portar per les presses electorals d’alguns.

Entre una jornada i l’altre, el Nadal. Com a símbol del naixement d’una nova etapa.

La feina feta per tanta i tanta gent va tenir el seu premi en forma de resultat electoral el passat 28 de novembre. Ara, just un mes més tard, ja coneixem el nou govern català.  Un govern solvent, d’acreditada capacitat de gestió. Que ilusiona. I que farà un bon servei al país.

L’acte de dilluns al Saló Sant Jordi, la sortida al balcó de la Plaça de Sant Jaume i la posterior salutació i brindis al pati dels Tarongers no l’oblidarem. 

Ara tenim com a President un home amb un profund coneixement del país. Ho va deixar clar en el discurs d’investidura  ”jo per arribar a la presidència de Catalunya he creuat Catalunya moltes vegades. L’he creuada de Llevant a Ponent, de Tramuntana a Mitjorn, l’he trepitjada, l’he coneguda a fons, podríem dir que fins i tot que l’he respirada, l’he tocada. He tocat el nostre país. Si em permeteu una expressió molt col·loquial, fins i tot podria dir que l’he mamat aquest país durant tots aquests anys. I amb una gran intensitat, i amb tota la proximitat de la qual he estat capaç. I per això avui puc dir que, una vegada creuat aquest país tantes vegades, una vegada respirat amb la gent, amb el patiment i també amb les il·lusions i esperances de la gent, no només dono per bona tota aquesta experiència d’aquests anys, sinó que a més a més l’agraeixo. Perquè puc exercir crec, ho dic amb tota la modèstia, crec que en aquest moment puc exercir la presidència de Catalunya millor que no pas ho podia haver fet fa uns anys enrere.”

Hi ha molta feina a fer. I moltes ganes de fer-la. Ben feta. Amb educació, com la que van demostrar tota la gent que es va aplegar en un fred  matí a la Plaça per viure en directe com començava una etapa, que n’estic convençut, ens portarà a una Catalunya millor. I ho hem de fer  amb  una actitud que combini “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.

Hem passat de cridar, amb totes les ganes del món, “ Mas President” a dir, amb tot l’afecte, “President Mas”.

Durant el matí aprofitem per fer el repàs final al tema dels interventors, de la jornada de les eleccions, dels autocars que sortiran de  la demarcació cap a Barcelona…

Acompanyo al candidat a la presentació del nostre programa a CCOO, on ens rep el seu líder, Jaume Pros. Ell ens fa arribar un llistat de temes que ha presentat cada formació política. Notem la coincidència entre les nostres propostes i les seves demandes. I és que quan hi ha sentit comú l’entesa es fàcil.

Abans d’anar a dinar ens fem davant la catedral una foto amb el Sebastià, que ens ha portat amunt i avall durant aquests darrers quinze  i el cotxe de campanya. Ho fem davant la façana de la Catedral de Tarragona.

Vaig cap al Palau Sant Jordi amb el Josep Poblet i torno amb la gent del meu poble, que han omplert un autocar.

Al Palau tot es veu gran. Hi ha una riuada de gent, que mica en mica va ocupant tots els espais. I surt el Pep Plaza a fer-nos riure. I una estona més tard, el Boig per tú del Pep Sala ja ens fa esborronar.

Les emocions a flor de pell i les llàgrimes d’emoció durant uns minuts inesborrables de l’Artur quan donava les gràcies a l’Helena. Un acte que passarà a la hìstòria de la nostra formació política i que recordarem sempre. Pel seu contingut, pel simbolisme, per la sinceritat, per la referència del President Pujol que va dir que tenia una bona notícia que donar-nos “tenim líder” i la confessió pública del Duran Lleida dient la immensa felicitat que li produirà la victòria de l’Artur.

Reconec que  vaig plorar. Com tanta i tanta gent. 

Quan ara escric aquestes ratlles em torno a emocionar. Recordo als meus pares que em van ensenyar a estimar aquesta terra . I no hi ha res que, en aquestes dues setmanes de campanya, m’hagi fet més feliç que treballar  tant com he pogut per fer possible una Catalunya millor. Hi ho he donat tot per l’Artur, per l’amic Josep Poblet, per tota la candidatura, pels meus companys de tot el territori, per la gent del meu poble, pels de casa. A tots MOLTES GRÀCIES. Tot per fer possible allò que tants i tantes volem: una Catalunya millor

Durant el  matí  preparació a fons. Trucades a líders socials i del món econòmic. Tots responen afirmativament. Hi volen ser.  Al migdia, vaig al  dinar del món sanitari i social.  Tots preocupats pel futur de l’actuat estat del benestar.  Comparteixo taula amb el President del Col·legi de Metges, Fernando Vizcarro i l’alcalde del Vendrell, Benet Jané.  Algú que s’hi fixa ens anomena  carinyosament ” Baix Penedès power”.

A les sis ja sóc al recinte del miting.  Nervis inicials. Hem de col·locar les reserves de lloc. On seu un i l’altre. I aquest i el de més enllà. Arriben les dues primeres senyores a l’acte. Miro el rellotge i les busques assenyalen les set. Una hora abans. Intueixo que anirà bé.

Poc a poc la riuada de gent no para. Arriben de tot arreu. Entre els primers els del meu municipi, Albinyana. M’omple d’orgull veure’ls. No fallen mai!!!

S’ocupen totes les cadires. Gent dreta.  Tot fa un goig que enamora. I el millor està per arribar: els discursos de la Victòria Forns, aclamada com alcaldessa, del Carles Sala, del nostre líder, el Josep Poblet, que agraeix el torrent de confiança que hem rebut arreu on hem passat.

I la traca final. Duran i Artur Mas.  Duran reparteix estopa amb elegància. I diu que CiU vol una Catalunya millor per a tothom, amb independència del lloc d’origen i de la llengua que parlin. Ll’Artur rebla el clau, dient que no hi ha res fet. Que cal treballa fins diumenge a tope. Veig molts  ulls brillants quan recorda els que no hi son i posa per exemple al Juli Gens. I retronen a la sala els aplaudiments de reconeixement al Joan Miquel Nadal i al Joan Aregio.

Es respiren bones vibracions. Quan acaba l’acte electoral, l’Artur i la seva esposa, l’Helena, encara estaran prop d’una hora amb periodistes, els tècnics de muntatge i de la caravana que els acompanya cada dia. Es fan la foto de família amb tota aquesta gent que organitza els actes per tal que no falli res.

Arriem a casa a mitjanit. Avui ha estat un acte molt emotiu. Entranyable. Dels millors que he viscut.

I demà cap al Sant Jordi.

Al matí l’emissora de Torredembarra, més tard atenció als mitjans a la seu de la UGT, després darrer debat a Catalunya Ràdio i una entrevista de televisió a TAC12.

He acompanyat al Josep  en el dinar i en el recorregut de la tarda.  Avui estava més tranquil, que en els dos debats primers.  Sap quines burxades li vindràn, sobretot, per part del representant socialista que té una fixació amb CiU i amb ell.

Com el dia de TV3 els primers en arribar  a l’emissoora som  CiU i Ciutadans. Conec el cap de llista, Vicente Castillo, que ens diu que es merengue “a mucha honra” .  Seguim el debat amb una periodista del Punt.  Els primers vint minuts son d’alta tensió. La pausa de la mitja hora fa que t0t s’assereni i es torni, ho reconec, una mica soporífer. Quan  entren en escena les A27. C51, T-11, la C-14 , la  246 o l’MTC,  penso que els oïdors ja deuen haver mogut el dial.

En els debats  el pes dels vots i dels representants que té cada formació no compta. Tothom té el mateix temps. Tant si en tens 48 com 3. Només varia l’ordre d’intervenció.

Acabem el dia, preparant la recta final. Hi ha bon ambient per l’acte de dijous a Tarragona, amb l’Artur Mas i en Duran. Trucades d’ànim, sms recordatoris, movilitació a tope.

En arribar a casa, la cruesa de la  crisi la noto en la trucada d’un bon amic.  El banc se li ha quedat la casa dels seus pares.  Un drama més.  Dels que em colpejen cada dia.  Dels que fan que vulgui viure en una Catalunya millor, on trucades com aquesta formin part de la història. Per aixó treballo tant com puc. Perquè penso que  hi ha llum al final del tunel.

Avui tot el dia tothom pendent del debat a TV3, el cara a cara que finalment no es fa, per defectes de forma….

A nivell territorial, el PSC demana un cara a cara. Penso que deuen estar molt desesperats per seguir aquesta cantarella dia si dia també. I a sobre ho demanen de la pitjor manera possible, dient que tenim por de debatre. Por de què i de qui? Però que s’han pensat que són. Nosaltres fem una campanya en positiu. Explicant a la gent les propostes. I el temps no el podem perdre en picabaralles estèrils. I pel que notem, aquest tipus d’accions tenen molt bona acollida. I espero, que també molts vots. 

Ja vam decidir fa setmanes que fariem tres debats amb tots els candidats. Un de televisió, un de presencial i un de ràdio. A TV3,  el del Col·legi de Periodistes i a Catalunya Ràdio. I allà ens trobem cara a cara, de costat, en línea o al davant uns i altres.

 A primer hora de la tarda, m’enganxo a l’Oriol Pujol. El nostre portaveu parlamentari fa una roda de premsa a la seu i tot seguit anem a la televisió i a una entrevista a un gratuït. Acabem a Salou, on ens retrobem amb Josep Poblet.

Bon ambient a Salou. La gent de la FUPS, amb l’alcalde al davant, Pere Granados, ens diuen que volem el millor per Salou, per tant que comptem amb ells en tot. En la campanya, en el present i en el futur. La gent aplaudeix el seu alcalde, un home valent.  Com el Josep Villena que ens espera fins a la sortida. Un altre home de pedra picada sempre a disposició.

Arribo a casa passades les onze. En aquella hora visc el pitjor moment del dia. Vaig a donar el condol a la família del meu veí, el Bartomeu, que després d’una llarga malaltia i impecablement ben atès per la seva família, al matí ens ha deixat.  Ahir un naixement, avui un adéu. T0t plegat et fa adonar que la vida passa, i que a vegades no sabem aprofitar els moments.

A les dues de la  matinada m’en vaig a dormir. He preparat la bustiada d’Albinyana, on demanaré el vot pel projecte que defenso i en el que hi crec. Demà més.

A les dotze, cap al Carrer Major de la capital. Allà al número 40 estrenem local electoral. Als peus mateix de les escales de la Catedral, al cor de  Tarragona. Poblet, Sala i la futura alcaldessa, Victòria Forns s’adrecen als periodistes explicant el menysteniment de les inversions de l’actual govern català cap a la ciutat. Anuncien un repartiment del programa per Tarragona a cada llar tarragonina.

Just acabar cotxe i cap a Riba-roja. Allà al final de la demarcació. Ens hi apleguem la candidatura junt amb Felip Puig, i alcaldes de la Ribera, com el bon amic Joan Sabanza. Fem balanç i preparem el terreny fins el darrer detall. I en acabar ens fem una fotografia per demostrar que des de CiU fem política perquè ens estimem la pols dels camins. Fa fred, però el bon ambient ho supera tot.

Mentre els candidats apretaran a l’Ebre amb dos actes a Amposta i Mora d’Ebre, en tots dos llocs a petar de gent, jo torno a Tarragona. Concerto entrevistes amb mitjans i coordino la presentació del programa al món sindical. Miro el rellotge i són les nou del vespre. Hora d’anar al sopar organitzat per la Societat d’Estudis Econòmics, on hi ha l’Heribert Padrol. Aquest advocat reusenc expert en tributació i finances, es posa el públic a la butxaca només amb la primera intervenció. Heribert sap de que parla, i ho explica planerament. Ens diu que les finances de la Generalitat no aguanten una desviació com la d’enguany. On només hi ha 23 mil milions d’euros d’ingressos per 32 mil milions d’euros de despeses.

Explica que cal un rigor en el control de la despesa, que el tripartit no ha tingut.  I aclareix els dubtes sobre el concert econòmic, quan ens diu que un polític responsable és aquell que “pel camí que sigui vol incrementar els ingressos del seu país. I el concert és la via que amb pedagogia hem de fer entendre com a necessària”. Un debat de més d’hora i mitja amb tot tipus de preguntes. Els que hi erem quan es va aixecar el debat semblava que només hagués passat vint minuts. 

Anant cap a casa, m’expliquen un acte que el ministre campió de l’atur ha vingut a fer al meu municipi, acompanyat d’altres socialistes que em diuen no han parat de criticar-me a mi i, es clar, a l’Artur Mas. Penso que qui no té el cap per pensar el té per embestir. Uns construïm, altres només saben criticar i crear misèria per on passen.

Acabo a les dues de la matinada. He d’acabar uns temes municipals. Abans d’anar a dormir penso el millor moment del dia. I reconec que ha estat veure la cara del bon amic, Albert Batet, quan baixant amb el cotxe rep la trucada que ja es tiet. Ha nascut la Margarida. M’alegra pensar que viurà en una Catalunya millor.

A les nou ja sóc al Vendrell. Hem quedat amb els presidents d’entitats per anar al taller del rellotger Xavier Mercadé a veure la restauració del vell rellotge del campanar d’Albinyana. Sorpresa. La feina ha estat impacable. Ens emocionem en veure aquesta obra d’art d’enginyeria mecànica. Aviat tornarà al poble i tothom en podrà gaudir.

A 2/4 de dotze, entro al pavelló de la Vall d’Hebrón, acompanyant a Josep Poblet. Un ambient fantàstic. Es mastega il·lusió per tot arreu. Quan anomenen les llistes de candidats territorials que hi ha a l’acte,  la de  Tarragona és la més nombrosa. Els discursos tots són molt bons. Tant l’Albert Batalla, com el Santi Vila, el mateix Poblet, la Joana Ortega, el Xavier Trias, en Duran i l’Artur Mas són màgnifics oradors.

Dels discursos emm quedo amb la replica de Duran a contra el conseller d’Agricultura i cap de llista del PSC per Lleida, Joaquim Llena, que ens ha titllat de “gilipolles”  per haver incorporat un somriure al logotip de CiU: “Ens acaben de dir gilipolles pel somriure: és un somriure d’il·lusió. Que li pregunti a Zapatero per què sempre s’en riu, quan ha demostrat incompetència, inconsciència i inconsistència”.  A la tarda disculpes del conseller, no sé si sinceres o forçades…

A les tres arribada al fideuà popular de Calafell. La carpa plena de gent. Un acte per carregar les piles i per posar en valor la bona feina de la militància de Calafell al costat del Joan Olivella, el proper alcalde, a partir del mes de maig. Allà faig un breu parlament. El més curt dels que s’escolten.  Personalitzo en el meu fill, l’Aleix, el que vull per tots els fills i filles dels pares d’aquest país. No vull ni-nis, vull oportunitats, vull esforç, vull treball, vull constància. I els hi dic que la persona que em pot ajudar més en l’educació dels nostres fills és l’Artur Mas.

Al vespre, el debat. El visc amb nervis. Rebo sms de molts amics. Que tal’ Com ho veus? Ho fa molt bé, no? Els cinc minuts finals són antologics. Quan Mas demana a Montilla que li doni els vots per la investidura si es el més votat, o quan demana el vot en el darrer minut i quan accepta el cara a cara .

Vaig a dormir pensant en la setmana definitiva. Queden cinc dies intensos. Els hem d’aprofitar.

Jo començo el dia a Albinyana. Preparant un parell de casaments civils que farè al llarg del dia i la inauguració d’una exposició d’antiguitats organtizada per la Societat d’Avis de les Peces, dins els actes del Mil·lenari.

Al migdia dino a Mas Riudoms al costat del President Pujol i de la seva dona, del nostre cap de llista i de la nostra gent a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. En aquest petit poble, al casal no hi ha cap ni una agulla més. El President no para de preguntar. Sobre les empreses, sobre els municipis, sobre les entitats. Un dia ben aprofitat. Abans del cafès els parlaments. Amb rigor i arribant al cor. Ens demana que no tinguem por al futur “que hi ha país. Només cal un bon govern, que ara no hem tingut”.

Ell seguirà a la tarda a Port Aventura. Els que l’acompanyen no em pararan d’explicar que va ser una passada. Milers de fotos, ganes de tenir un record amb l’home que ha guiat Catalunya durant 23 anys i que avui encara és el referent d’estima, bon fer i credibilitat.

I acabem la jornada al sopar electoral de Vila-seca. Amb prop d’un miler de persones. Al Gran Palas, un lloc emblemàtic construit gràciesa l’esforç de l’Indaleci Salas i la seva família. POblet juga amb la seva gent, a casa. Comprovem els que venim de fora perquè es alcalde. Se l’estimen. A la cua per pagar el sopar trobo a Joan Maria Pujals. Després el president Pujol ens recordaria que si Port Aventura és aquí, a les nostres terres, és gràcies a la tossuderia del Joan Maria. 

Torno a compartir taula amb el President i la Marta. Una altra ocasió per parlar del país, de castells, de projectes. En el seu discurs, Pujol, ens recorda que “ara el país esta embarrancat. Com un carro encallat en unes roderes. Necessitem espitjar fort i el treurem. Però per fer-ho cal lideratge i a CiU, el tenim. És l’Artur Mas”.

A quarts de dues arribo a casa. El darrer dissabte ja es història. Un bonic dia que ens donarà pas al diumenge. Anirem a Barcelona  i a Calafell. Ja us ho explicaré.

Al matí, activitat institucional. Primer a l’ajuntament i després a la Diputació. Participo a una mesa de contractació i a  la Junta de Govern setmanal i a un acte senzill però molt important: la signatura d’un conveni de col·laboració amb la Lliga conta el Càncer. Rubriquen l’entesa Josep Poblet i el doctor Joan Lluís Borràs. El doctor Borràs ens ha explicat “que l’ajut de 30.000 euros de la Diputació anirà destinat a actuacions de prevenció secundària i primària del càncer, com la prevenció del càncer de mama, la prevenció del càncer de coll uterí i el control del tabaquisme, i al suport psicosocial de persones afectades de càncer, una iniciativa amb la qual som pioners a Catalunya”.

Al migdia cap al dinar del món de l’esport. Organitzat per Josep Maldonado i el seu equip de col·laboradors ,  més de 350 persones representant a clubs, entitats i federacions no falten a la cita. Hi ha des del president del Nàstic al veterà del Barça,  Josep Seguer. Jo dino amb els representants de la Federació de Bàsquet que m’expliquen que hi ha més de 7000 llicències a la demarcació. Els discursos van sobre valors i sobre compromisos a fi de no oblidar aquest món, sobretot a la gent de base.  Fet i fet, acabem a les cinc de la tarda.

Després més treball intern. El que no llueix. Però sempre necessàri.

A 1/4 de 9, cotxe i cap a les Borges del Camp. Allà participaré amb l’alcalde Quim Calatayud i la diputada Meritxell Ruiz d’un acte electoral. A Cal Dasca, la gent omple la sala. Fins i tot una dotzena ho segueixen a peu dret. Carreguem les piles i no m’oblido de recordar que el tripartit es viu. Només cal recordar que al Senat hi ha l’Entesa Catalana formada per PSC, ERC i IC, i que avui per avui, no pensen desmuntar. Els hi dic que nosaltres no som ni-nis si no si-si. Si al treball, si a l’esforç, si al compromís.

A prop de les 10 cap a casa. Mentrestant, per citar-ne uns quants,  Josep Poblet a la nit dels Premis literaris de Torredembarra, Dolors Batalla a l’Alforja, Joan Plana al debat del Logis a l’Arboç, el Carles Pellicer al sopar del Càncer a Reus, la Victòria Forns i el Carles Sala sopen amb les associacions de veïns a Tarragona, i els companys de l’Ebre escampats per aquelles comarques demostren que no parem. Ni pararem fins al final.

Demà més.