VISIONS PERSONALS

Aquesta festa major de la Bisbal m’està resultant, a nivell personal,  molt interessant.

Com sabeu, tinc vincles familiars i arrels profundes amb el municipi bisbalenc. Des de fa molts anys hi passo cada 15 d’agost. I és que no se anar a cap altre lloc el dia de Santa Maria que no sigui a veure els millors castells a la plaça més castellera sense colla pròpia.

Ahir no va ser l’excepció. La Teresa, ens va tornar a convidar a anar dalt del terrat on durant tant anys hàviem acompanyat al sempre recordat Joan Poch, comentant aquesta entranyable actuació castellera. 

Hi ahir ens vam tornar a aplegar el Benet, el Joan Plana, alguns dels membres italians de l’esbart de Sabaudia i el tinent d’alcalde de Valls, i membre de la Vella, Albert Batet.

Bona diada dels verds i dels Joves de Valls, destacant un pilar de vuit carregat pels de Vilafranca. Emoció a tope en veure aquesta construcció que vaig seguir al costat de L’Ester, la muller del David Miret, el cap de colla vilafranquí i de la seva germana gran, la Teresa Maria.

Però, a part de la cita castellera, aquests dies he pogut parlar amb molts veïns de la Bisbal. Tots m’han comentat aspectes de la vida local. Hi ha ebullició popular. Hi ha una certa tensió social.  I això dins la festa ha tingut el seu reflex en els versos dels Diables bisbalencs que a la vigilia van destapar les essències dels fets esdevinguts els darrers mesos al municipi.

M’han arribat a les mans  papers escampats per les cases amb rèpliques i contràrepliques. M’han aturat els de “Baix” comentant aspectes dels de “Dalt”.  He vist els senderistes que gràficament exposen quina és la seva visió de les coses.

I és que a la Bisbal passen coses. Només cal parar l’orella i obrir els ulls.

Aquesta setmana, entre les moltes activitats desenvolupades a la Diputació , he assistit a la signatura  d’un parell de convenis.

L’un es per gestionar una part dels fons europeus FEDER, per import de 10 milions d’euros en projectes adreçats a la competitivat i a les noves tecnologies. El va signar el conseller de Governacíó Jordi Ausàs i el president de la Diputació Josep Poblet.  L’objectiu del conveni es sumar esforços per impulsar les nostres comarques.

L’altre ha estat amb la fundació Pau Casals, per tal de difondre el museu de l’il·lustre músic vendrellenc. El llegat de Casals és un tresor que tenim a l’abast just a la platja de Sant Salvador. Aquest català universal és un exemple  de trajectòria impecable de servei a la música i a Catalunya.

Dos convenis diferents però necessaris.

quim

L’alcalde de Tarragona, Sr. Ballesteros, contractarà com assessor a Agustí Mallol, ex regidor de CiU.

Notícia gens sorprenent per esperada. Cal pagar fidelitats i adhesions. No jutjaré el cas, ja hi ha qui ho fa a la pròpia ciutat.

Ara bé si que  comento una afirmació del Sr. Mallol quan diu que el Joan Aregio  “si tingués dignitat hauria de deixar la seva responsabilitat política entre d’altres qüestions perquè no estima ni ha estimat a Tarragona,… “

Ara resulta que l’Agustí Mallol és, a part d’assessor del Sr. Ballesteros, el que reparteix carnets d’estimació a la ciutat. Ell, amb tot l’historial que té al darrera, pot donar consells de dignitat a un home íntegre com el Joan Aregio?

El Sr. Mallol, si vol fer un bon servei a qui el paga, hauria de callar i treballar. Més que res perquè molts SABEN, per exemple,  com va actuar en el passat en determinades accions de la seva gestió pública.  

quim

Em vaig quedar plantat davant el televisor per escoltar ja ben entrada la mitjanit al president Laporta després de saber que la moció de censura havia estat seguida per un 60% de vots favorables.

Desprès de rebre un correctiu sever, el president del Barça va dir que estava legitimat per continuar. Va rebre, repeteixo. un 60% de vots en contra. I perquè marxes només van fer faltar poc més de 2500 vots dels més de 80.000 que es van quedar a casa.

Els que guanyen no governen. Guanyen la moció però no pleguen els que  volien fer fora. Diran que son les regles del joc. I que cal acceptar-les. Oi tant, faltaria més. Però també podem convenir que èticament fa mal a la democràcia. Que ajuda a que la gent passi de tot. Que fomenta  l’abstenció. O sinó perquè ahir 2 de cada 3 socis dels Barça no van anar a votar? o perquè a cada elecció al Parlament de Catalunya creix l’abstenció? 

Si es continua votant una cosa i desprès el resultat és tot el contrari, on és la voluntat popular?

quim

He vist la victòria de la selecció espanyola. “la roja”. Una selecció que es campiona d’Europa amb només dos jugadors del Reial Madrid. I gràcies a l’aportació de Xavi (no Javier), Cesc , Puyol, Capdevila o Iniesta.

Estic content per la feina feta pel LLuís Aragonés (que fa uns quants anys va ser entrenador del Barça). Va soportar les crítiques per  no convocar a Raül. Allò  era una vergonya nacional. Avui els comentaristes de la Quatro ni n’han parlat d’aquesta encertada decisió de l’entrenador.

A la Societat del meu poble he vist els joves vestits amb la samarreta vermella, alguns fins i tot amb una bandera espanyola, cridaven per la selecció. I després els cohets han acabat de dibuixar quina era la sensació general.

Descobrir el país que tenim és sa. Veure la realitat i adonar-te de com és et permet treure les pròpies conclussions.

Si parlem només de futbol,  no hi ha cap dubte. El millor equip de l’Eurocopa ha estat el del Casillas, Villa, i companyia.

I si parlem dels sentiments envers la selecció aquí ja no hi ha la mateixa unanimitat. Tot depèn de la passió que hi possis i del grau de patriotisme que tinguis.  

quim

Alguns es van posar les mans al cap quan el tarragoní i diputat Joan Miquel Nadal va dir que resava per tal que no plogués i així solucionar definitivament el tema de la manca d’aigua a Catalunya.

I el temps li ha donat la raó. Plou i s’ajornen les solucions… o s’inventen algunes que fan més pena que gràcia.

Vaig preguntar  en el transcurs de l’Assemblea del CAT (Consorci d’Aigües de Tarragona) que com es podia parlar de reversabilitat, si la canonada anava de Tarragona a Olèrdola i no arribava a Cunit?.

La resposta va ser, que ja es faria.

Ara llegeixo que primer volen fea la canonada i desprès la dessaladora. No entenc res.

Si encara no s’ha redactat el projecte constructiu i la dessaladora de Cunit no entrará en funcionament fins al 2010, com es que hi ha tantes ganes de fer la canonada?.

El lógic seria, si hi hagués un discurs coherent,  fer la canonada per connectar CAT i ATLL, perquè si hi ha sequera l’any vinent al Camp de Tarragona, com que ja funcionara la dessaladora del Prat es podria portar l’aigua cap a les comarques tarragonines. Però, això es demanar massa.

I el tema dels vaixells, quin rídicul. Si s’aixeca el decret de sequera i es continua enviant aigua amb barco a Barcelona, aquesta sí que podria  servir per omplir piscines? Que faran, llavors, els alcaldes de Reus i Tarragona? No en donaran? S’acabarà la seva partidista generositat?.

Al finals, vist el que hem vist fins ara,  els vaixells encara aniran de Barcelona a Tarragona buits. Faran el viatge amunt i avall sense aigua. I ens diran que  com que ja els tenim contractats i els hem de pagar… doncs almenys que passejin.

Jo crec que dins aquests vaixells hi haurien d’anar uns quants  alcades que sempre pontifiquen al CAT, uns quants  consellers de la Generalitat i l’home del temps de TV3. Així tothom els coneixiria i els podria assenyalar amb el dit qui no en te ni idea de planificació, explicació pública i previsió.

I és que quan tothom (comunistes inclosos) demanen a la Moreneta que plogui, doncs… plou.

quim

El Pep Huguet de Ràdio el Vendrell   i el Jaume Casas, alcalde de la Riera,  han rebut aquest cap de setmana el seu reconeixmet

 Divendres al vespre,una colla d’amics  ens vam acostar fins a Sant Salvador per acompanyar al Pep Huguet en el moment de la seva jubilació . Vaig tenir la gran sort de compartir uns quants anys de la meva vida al costat del Pep. A Ràdio el Vendrell, quan l’emissora era al carrer Sant Magí- Allà hi vam viure molts bons moments amb tot una colla de bona gent (malahuradament alguns ja no es troben entre nosaltres: el Jan Manyé, el Jordi Cardona, el Toni Platero o el Vicens Toldrà…). Al sopar de divendres ens vam retrobar la Dolça Tello, el Fonta, el Francisco, el Jan Basseda, la Montse Esteve, el Bargalló, el Buira, i tants altres que vam compartir hores de ràdio ben feta des de la proximitat.

La festa del Pep va ser emotiva. La  gent l’aprecia. Ho demostra el fet que vam sopar junts companys  de tots colors i tendències, edats i condicions. L’Huguet ha estat un referent informatiu i ha acompanyat, amb el micròfon,  a unes quantes generacions de vendrellencs i baix penedesencs.

I dissabte vam anar a la festa sorpresa preparada al Jaume Casas, l’alcalde de la Riera de Gaià. El reconeixement era motivat perquè fa 25 anys de la seva arribada a l’alcaldia. Vam compartir la taula amb els regidors que l’han acompanyat en aquest quart de segle. El Joan Aregio, el Santi Pallàs, el Jordi Jané em van acompanyar en la representació de CDC en aquest acte.

El Jaume és un nacionalista de pedra picada. Poc amant de grans discursos, va per feina. Ha renovat la confiança dels seus veïns sempre amb majoria absoluta. I la seva petjada com a bon alcalde la notes en passejar per la Riera. 

Dos vespres molt ben aprofitats, dos homenatges merescuts.  Per cert, això em va permetre evitar mirar com feia el rídicul un representant espanyol a un festival de cançó europea.

quim

Ha plogut. Molt i bé. El Reial Decret de portada d’aigues a Barcelona diu que quan desapareguin les causes de la sequera no caldrà fer l’obra. Em pregunto:

Quanta pluja ha de caure per complir-se la condició? Qui nivell hauran de tenir els pantans per dir que ja no hi ha sequera?

Dissabte a la tarda, a Tarragona, els pagesos i la plataforma es van manifestar amb paraigues. Serà veritat que les pregàries dels incrèduls han portat la pluja?

Fa pocs dies que el bon amic -sí amic- Joan Maria Piqué fa de cap de premsa de l’Artur Mas.

Conec el Joan des de la seva estada al Diari de Tarragona. Desprès va passar al diari Avui, on hi ha estat un parell d’anys. Malgrat la distància mai ha deixat de preguntar per el batec de les nostres comarques. Les nostres llargues converses telèfoniques m’han esgotat més d’una bateria del  mòbil.

El Joan és molt hàbil. Professionalment impecable. Té principis. Bones actituds. I sap defensar les seves -nostres- idees. Ara té al davant una bona oportunitat per fer allò que més li agrada: treballar per la llibertad del nostre país, al costat del, ja ho veureu,  proper president de la Generalitat.

Molta sort Joan.

Ahir diumenge al matí es van fer a l’Arboç els actes de commemoració del centenari del naixement de  l’abat Aureli M. Escarré.

Les activitats van consistir en una missa, amb el bisbe emèrit, Joan Martí Alanis, que va glossar a l’homilia la necessitat de no defallir en la lluita per la recerca de la llibertat, una ofrena floral al monument a l’abat per part d’institucions i entitats locals i una visita a la casa nadiua del fill il·lustre arbocenc.

Escarré va tenir la valentia d’oposar-se al règim franquista amb unes declaracions a Le Monde l’any 63. I ho va pagar car. Molt car. Amb l’exili i amb una malaltia que només cinc anys més tard li va causar la mort.

Ahir al migdia la seva neboda emocionada, ens explicava que familiarment va ser molt dur. Que l’Abat Escarré no va arribar a temps de poder disfrutar veíent que es podía comprar un diari escrit en català o amb la recuperació de les nostres institucions.

Escoltant-la em va fer l’efecte que massa sovint no ens aturem a valorar el que tenim. Ni ho considerem gaire: Per exemple, llegir en català o veure la televisió en la nostra llengua. O anar a veure cinema en el nostre idioma.

Per aquesta normalitat d’avui, ahir alguns ho van deixar tot. 

L’abat Escarré ens va deixar la seva empremta i el seu testimoniatge.

I és per aixó que, avui  encara, si hi ha algu de l’església catalana que aixeca la veu contra tanta infamia que sovint s’escampa des d’atalaies radiofòniques de la Conferència Episcopal, aquesta veu surt de Montserrat.