VISIONS PERSONALS

La  recuperació de la vegetació dunar a la platja de Torredembarra i Creixell, un estudi per a la reducció de CO2 en el procés d’elaboració del vi, la millora i restauració de fonts i construccions singulars del Baix Penedès, o l’actuació al terme municipal de Salou de conservació i manteniment del bosc de la zona de la Penya Tallada i del camí del Terrer són algunes de les actuacions que es duran a terme al llarg de 2010 gràcies al conveni signat entre la Diputació de Tarragona i l’Obra Social de “La Caixa”.La inversió serà d’1,2 milions d’euros  i l’objectiu és promoure la inserció laboral de col·lectius en perill d’exclusió social i la gestió sostenible d’espais naturals a les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre.Vaig assistir a l’acte de presentació dels projectes acompanyant al president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet  i a la Delegada General de “la Caixa” a Tarragona, Empar Martínez i al també diputat i president de l’Organisme Autònom Desenvolupament Local, Joan Josep Malràs. Tots van manifestar la satisfacció per la il·lusió, a l’entusiasme i a la dedicació per part de totes les entitats que col·laboren en aquesta iniciativa. Es ben normal que la Diputació i “la Caixa” comparteixin objectius de servei al territori comú. Però la gran fortalesa de l’aliança que sorgeix d’aquest conveni de col·laboració que va arrencar el 2006 és a qui s’adreça i, a la vegada, a qui beneficia. Entitats que treballen amb persones que pateixen malalties mentals severes com l’Associació Aurora, la Fundació Privada Pere Mata  o amb gent amb discapacitats com  la Fundacio Onada, o el Centre Especial de Treball Ventall  inserit a la Fundació Privada Santa Teresa del Vendrell, o la Ginac de l’Alt Camp, o l’Associació de Pares de Minusvàlids del Baix Camp són benefeciaris directes d’aquesta voluntat real d’inserció laboral de col·lectius amb dificultats.  Aquest és el tresor i el mèrit d’aquesta col·laboració: el compromís amb la societat. I amb els més febles. Només l’any passat, gràcies a aquest conveni es va  facilitar la integració laboral de 94 persones amb dificultats especials per accedir al mercat laboral. Entre aquestes hi havia 29 persones que pateixen discapacitat psíquica, 17 persones amb malalties mentals severes, 15 dones en risc d’exclusió i 33 aturats de llarga durada.  Aquest és el camí. A vegades, com en aquest cas,  els fets no necessiten paraules.

Fa  setmanes que dura la batalla dialèctica i nominativa per les insfrastructures del territori. Actualment la polèmica es situa en el nom de l’aeroport. A Reus sorgeixen plataformes per defensar-lo. A Tarragona, ja fa uns mesos que es mouen per canviar-li el nom. Un altre debat paral·lel es  com s’anomenarà la nova vegueria.

He tingut ocasió de parlar amb gent de les dues ciutats. Assenyats representants de la societat civil que quan els preguntes si cal rebatejar l’aeroport se’ls  escalfa la boca i començen a treure foc pels queixals. I per què s’ha de tocar? O per què no es pot tocar? contesten, uns i altres, amb visceralitat i sense inflexió.

El meu punt de vista és que la discusió esta desenfocada. Quan  setmana darrera setmana hi ha més empreses que tanquen,  amb xifres d’atur que no paren de crèixer, on la pobresa truca cada vegada més fort, que s’empatollin -precisament ara-  a discutir sobre el nom de les coses sembla voler desviar l’atenció dels problemes més greus. Normalment, només les societats opulentes, les que ja ho tenen tot resolt, es dediquen a debatre sobre els noms…

Avui, en relació a les infrastructures el més important hauria de ser com es gestionen, quina utilitat tenen cara al futur  i si serveixen per satisfer les  necessitats presents.  I no baralles per questions semàntiques. On per cert, qui té capacitat per posar el nom en aquest “suposat” rebateig, es diu Aena, depenent del Ministerio de Fomento, amb seu a més de cinc-cents quilòmetres de casa nostra.

Quan s’infla un globus es corre el perill que reventi. En el cas de la picabaralla actual, on fins i tot els plenaris municipals entren en acció, hi ha un  risc evident d’esclat de la bombolla. Sé que algún insigne regidor em pot tillar de fals per gosar opinar sobre tant sagrades qüestions. I més sabent que no visc  ni a Tarragona ni a Reus, encara  que reconec el seu valor estratègic  en l’articulació del nostre entorn.  Veig que  si no s’atura l’espiral present aixó pot acabar a  pedrades entre  ganxets i pelacanyes  al límit de les Gavarres.

Posats a liar-la per què no li preguntem al president de la Generalitat com s’ha de dir l’aeroport? Ho podría explicar en el seu tradicional missatge de les festes nadalenques. Convé que es mulli. Ja que fins avui no ha sabut conquerir per la Generalitat la titularitat de cap aeroport català, ni garantir-ne la participació del teixit empresarial en la gestió, almenys que es pronunciï sobre el nom de la criatura.

L’energia que es gasta en aquests debats, ben canalitzada, es tant potent que no tindrià aturador. Mentre discutim sobre el campanar de cada lloc,  altres, però, fan l’agost. Només cal veure com el govern de la Generalitat actual destina a les inversions del Camp de Tarragona menys que l’any 2003. I que a la zona metropolitana barcelonina, plouen els milions. I aquí, molts van xiulant…

quim nin

L’incendi del passat mes de juliol a Horta de Sant Joan on van morir cinc bombers encara cueja.

Ara s’ha conegut que la senyora Susana Puscas, parella del bomber Jordi Moré que va perdre la vida en el fatal incendi es quedarà sense pensió de viduïtat perquè només portava, segons el padró municipal de la Pobla de Segur, quatre anys de convivència, quan se’n necessiten acreditar-ne cinc.  La vídua té dos fills bessons de quatre anys del bomber finat.

La parella no estaven casats ni pel civil ni per l’església. Eren parella de fet. I segons la llei que regula aquesta unió, doncs, com que no arriba a complir el quinquenni de convivència, no li toca ni un euro. 

Aquest fet planteja un problema real. Més enllà del dramatisme que comporta la pèrdua de la persona que estimes en un maleït foc, per quins set sous en calen cinc  i no tres, quatre o set anys per poder accedir a aquest tipus de prestacions públiques? Si, com passa en aquest cas,  has tingut fills amb la persona que ja no hi és, i continues vivint amb ell fins que es mora, no és motiu suficient per acreditar la convivència?

La fredor de la Llei, a vegades, t’acaba de deixar més estabornit que la pròpia realitat viscuda. Espero que el govern del nostre país, en aquest cas, pugui suplir el que la LLei no ampara. No fer-ho seria tant com fer, senzillament, el rídicul.

A Catalunya hi ha dos tipus de caixes d’estalvi. Les de fundació pública que van crear les diputacions de Tarragona, Girona i Barcelona o sigui Caixa Tarragona, Caixa Girona i Caixa Catalunya i la resta, que són d’origen privat.  Ara hi ha un ball en que les diferents entitats trien parelles o trios per garantir la viabilitat futura davant les incerteses actuals i la crisi que també colpeja aquestes institucions financeres.  

 L’endemà mateix, el partit que governa a Tarragona, Catalunya i Madrid s’afanyava a fer una nota de premsa per criticar el posicionament de Nadal i on textualment,  -en referencia a la Generalitat- exposava  que “el Govern té la competència de la tutela de les caixes però no interferirà en el seu procés de fusió amb altres entitats” . Senzillament, no em crec la nota de premsa. I no me la puc creure per una única raó: l’actual govern català –amb un marcat caràcter intervencionista-  no restarà immòbil davant la voluntat de Caixa Catalunya que curiosament presideix l’ exministre socialista, Narcis Serra, d’absorbir dues caixes més petites per tal de poder anar a buscar diners del Fons de Restructuració Ordenada Bancària (FROB). 

 L’objectiu  de qui mou els fils sembla molt clar: fer una nova caixa amb més volumen, amb el control present i futur en mans del mateix partit que ocupa avui la presidència de la Generalitat i fer desaparèixer instruments financers d’àmbits territorials concrets, en aquest cas de les comarques del Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i de la Catalunya Central. 

Ja sabem que per a alguns, cada vegada que hi ha alguna decisió  a pendre en favor del territori sempre hi solen posar al davant els interessos del partit en el qual militen. I només surten amb cortines de fum –o notes de premsa- per amagar la seva claudicació.  D’altres com Joan Miquel Nadal, o CiU, com a formació política,  tenim dret a opinar sobre els aspectes que afecten a aquestes contrades. I volem saber si, a partir d’ara,  amb la nova entitat que alguns dissenyen, l’Obra Social serà ínfima o abundosa, o sí caldrà anar sempre a Barcelona per una determinada operació que necessiti una empresa, institució o particular o quantes oficines i llocs de treball es perdran en l’operació. I també volem conèixer qui aparella els balladors en aquesta moguda. I sí hi ha  “dret a decidir” o, malahuradament,  encara preval “ el ordeno y mando”.   

Aquesta setmana un senador del PSOE ha insinuat que la cruelat amb els animals de la festa dels toros amb un suposat maltracament que, segons ha dit, podria patir la canalla dels castells o les persones que fan pinya.

Francisco Javier Sanz, es senador per Navarra. Va insinuar que els castells poden constituir també un maltractament a les persones perquè els anxanetes han de pujar a dalt de tot i les persones que estan a baix han de patir el pes de tota la resta. Va fer la conyeta: ‘Per molt que m’hi esforço, no he aconseguit encara esbrinar si quan parlen de maltractament a les persones es refereixen vostès a la formació dels castells quan les persones que estan a baix han de patir el pes de tota la resta, o en el cas dels nens, que pugen a de tot’.

Jo ara que venen diades importants del fet casteller, el convidaria. Al Vendrell per la Fira, a Valls per Santa Úrsula o a Vilafranca la diada de Tots Sants, per tal que conegui els castells en viu i en directe. Segur que “l’entès” senador no n’ha vist mai de castells. I ha gosat parlar d’una cosa sense saber-ne un borrall. I s’ha demostrat, una vegada més , que la ignorància és atrevida.

quim nin

Esfereidores imatges les que la Vanguardia publicava ahir sobre la mort dels bombers a Horta de Sant Joan.

Si en lloc de governar el tripartit ho fes CiU ja hi hauria algú sense cotxe oficial, targetes ni càrrec. Però clar, la culpa és del vent.

Malait vent. Sí, malait vent. Perqué sota l’excusa del vent es volen amagar les responsabilitats. 

Si a una empresa es morens cinc treballadors a causa de la feina, la Inspecció de Treball obriria diligències penals contra l’empresari. Per què ara no?

Ahir vaig tenir ocasió de parlar amb un alt càrrec dels bombers. Dels que investiguen l’accident. Estava aclaparat. I volia trobar respostes. Tots volem el mateix. Saber si hi va haver algú que es va equivocar, perquè prop dels que hi van quedar atrapats també n’hi havia que se’n van sortir.

No es de rebut criticar l’alcalde, i dir que la gent dels pobles no serveixen per apagar focs. Ja entenc que cadascú ha de fer la seva feina, però la gent que viu al territori se’l coneix, I sap els viaranys, camíns i direccions a escollir. I aixó no es incompatible en ajudar als professionals del cos de bombers.

M’agradaria menys demagogia, i més respecte. Perquè les families volen respostes. El mateix cos de bombers també. I la societat en general també. Per això conseller Saura no s’amagui darrera el vent. Perquè el vent és invisible i amagat darrera d’ell només es veuen les vergonyes.

La demarcació de Tarragona concentra més del 50% dels punts negres a de les carreteres de l’Estat a Catalunya, segons ha reconegut el propi Ministeri de Foment.

En xifres queda encara més clar: Hi ha 17 punts negres o zones molt perilloses dins la xarxa viària de l’Estat a Catalunya. Son punts on es repeteixen els accidents. Doncs bé, a la nostra demarcació -conjunt del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre- dels 17 n’hi ha 9.

N’hi ha un a la N-240 a Vimbodí, 7 a la N-340 al seu pas pel Vendrell sud, Coma-ruga, Torredembarra nord, Tarragona (morrot), Tarragona (nordest), les Borges del Camp sud i a les Cases d’Alcanar, mentre que el  que resta és a la N-420 al seu pas per Gandesa.

A veure si l’Estat és posa les piles i accelera els projectes que han d’acabar amb aquest rànquing, on malahuradament el nostre territori és el líder

A part del ministeri de Foment, el RACC també ha fixat els trams perillosos i a parts dels 17 de l’Estat amplia amb 10 punts  més, aquests dins  la xarxa de carreteres de la Generalitat i de les diputacions.

M’he repassat amb atenció les dades i he constatat que la xarxa viària de la Diputació de Tarragona, formada per   177 carreteres i un total de 1022 quilòmetres, no té cap punt negre destacable en els informes dels experts en anàlisi d’accidents.

La Diputació fa anys que té clar el camí a seguir. I ho fa en fets com són la millora constant de la xarxa pel que fa a ferm, les variants de les poblacions, la reducció de revolts, la instal·lació de semàfors, la construcció d’illetes, i tantes actuacions orientades només a garantir la seguretat de les persones.

quim

Divendres vaig assistir al Castell de Falset a la constitució de la comissió de seguiment de l’opció catalana de l’autovia A-68. Hi eren els presidents de les cambres de comerç de Tortosa i Reus, els delegats del govern del Camp i l’Ebre, els directors dels serveis territorials de Política Territorial i Obres Públiques del Camp i l’Ebre,  i els alcaldes de Gandesa, Falset, Reus i Amposta. 

Vam ratificar la unitat territorial, per damunt de posicions polítiques.  Defesem  el desdoblament de l’N-420 fins al Camp de Tarragona, I a la vegada reclamem el desdoblament de la C-43 i de l’eix de l’Ebre (C-12).

A partir d’ara la feina que hem de fer a la comissió se centra a demostrar davant el Ministri de Foment que l’opció catalana és una alternativa millor que la del País Valencià, ja que Foment també preveu la possibilitat que l’autovia d’Aragó acabe a Vinaròs (Baix Maestrat).

No serà feina fàcil. El Govern d’Aragó aposta per arribar al Mediterrani via l’opció que va fins a Vinaròs, mentre que a València també aposten per aquesta opció. Per tant, caldrà imaginació, suport institucional de totes les institucions catalanes i de les entitats socials i, esperar, que el govern central prengui la decisió del traçat  tenint en compte els avantatges o dèficits que presenten les dues opcions que hi ha sobre la taula.

A veure si la unió fa la força…

quim

Prop de trenta anys de parlar-ne, dijous a la tarda es presentava la proposta definitiva del futur Museu Casteller que es farà a Valls.

L’arquitecte Dani Freixes ha estat qui ha dissenyat un equipament que combina la tradició històrica amb un futur plural del mòn casteller.Amb presència del conseller Treserres, l’alcalde Batet, el president Poblet, i la coordinadora de colles i els altres membres del Consorci, Dani Freixes  ens va fer viure com el Museu conservarà la memòria i el sentiment dels castells. I ho va fer amb una frase  d’en Pere Català Roca: “Els castells són seny i rauxa, són individualitat i col·lectivitat, són arrel i cel, són sòl i vol són ball i esport, són crit i silenci, són tradició i creativitat, són maduresa i joventut, són autoritat i disciplina, són ideal i realitat, són pregària i renec, són patiment i alegria, són valor i temença, són gràcia i quimera,són força i fragilitat, són risc i fermesa… Qui pot definir què són els castells?”  

De la coberta de l’edifici, que tindrà en total uns 3.000 m2 de superfície interior,  s’erigeixen quatre torres que surten de la terra com a pilars de llum. Per viure les emocions hi haurà un elevador que permetrà pujar unes 5 persones fins a 13 metres d’alçada, mentres són les gralles i es projecten imatges d’actuacions a les parets d’una plaça evocada. Es busca el vertigen i la sensació que és té en alçada.

En sortir de la reunió i davant dels periodistes tots els que formem part del Consorci vam felicitar la resolució de la proposta que ha fet Dani Freixes. Sabíem que aquest dijous  vam fer un dels passos més ferms per fer viable el museu que serà “La Casa dels Castellers” 

Sobretot els del Barça, a Roma, aquest proper dimecres.

Conyes a part. A Europa també s’impulsen moltes normatives que tenen incidència directa sobre les nostres vides. Posem un parell d’ exemples:  La xarxa Natura 2000 amb les proteccions a la fauna i a les aus. Gràcies a aquesta figura de protecció a Catalunya tenim més hectàrees protegides que a tot França.

I al Parlament europeu es decidiren les grans infrastructures de transport. Un cas és  el corredor ferroviari europeu. Que pot passar o bé pel Mediterrani per unir els grans ports catalans i valencians cap a França, o bé per l’eix central dels Pirineus. Amb un tunel de més de 50 quilometres que vagi cap a Saragossa, Madrid i fins Algeciras. I Catalunya es quedi sense ser la porta d’Europa.  Ara per ara hi ha una diputada del PSOE per Aragó, Ines Ayala que porta molts anys batallant pel tunel per “l’eix central dels Pirineus”.  I que els que votin socialista afavoriran aquesta opció que busca empobrir Catalunya.

Com dic al títol tenim molt a guanyar, sí. I també hi podem perdre molt, si no hi enviem des d’aquí la força que necessitem. Per tant rumiem bé a quina opció decidim recolçar el proper 7 de juny.

quim