Quan escolto a algú dir que no es pot estimar el lloc on viu sinó si hi ha nascut em venen ganes d’engegar-lo a pastar fang.

Qualsevol persona, amb independència d’on hagi fet el primer plor, es pot sentir identificada,defensar i estimar el lloc on viu com els autòctons de generacions.  Ho puc certificar perquè al meu poble  hi ha  molts exemples. A l’equip de govern que fa anys que encapçalo tinc per exemple tinents d’alcalde que han nascut a Jaén o a Villagarcia de la Torre (Badajoz) que s’han partit la cara defensant Albinyana. I ho fan sense renunciar als origens.

 Per això quan algu diu que només es pot tenir afecte al lloc on vius si hi has nascut  no només menteix sinó que  a més insulta i s’equivoca. 

Som milers i milers els ciutadans que formem comunitats locals nascuts arreu del mòn.  I és que ja ho diu el refrany “uno no es de donde nace sino de donde pace”

He tingut ocasió de parlar amb gent de les dues ciutats. Assenyats representants de la societat civil que quan els preguntes si cal rebatejar l’aeroport se’ls  escalfa la boca i començen a treure foc pels queixals. I per què s’ha de tocar? O per què no es pot tocar? contesten, uns i altres, amb visceralitat i sense inflexió.

El meu punt de vista és que la discusió esta desenfocada. Quan  setmana darrera setmana hi ha més empreses que tanquen,  amb xifres d’atur que no paren de crèixer, on la pobresa truca cada vegada més fort, que s’empatollin -precisament ara-  a discutir sobre el nom de les coses sembla voler desviar l’atenció dels problemes més greus. Normalment, només les societats opulentes, les que ja ho tenen tot resolt, es dediquen a debatre sobre els noms…

Avui, en relació a les infrastructures el més important hauria de ser com es gestionen, quina utilitat tenen cara al futur  i si serveixen per satisfer les  necessitats presents.  I no baralles per questions semàntiques. On per cert, qui té capacitat per posar el nom en aquest “suposat” rebateig, es diu Aena, depenent del Ministerio de Fomento, amb seu a més de cinc-cents quilòmetres de casa nostra.

Quan s’infla un globus es corre el perill que reventi. En el cas de la picabaralla actual, on fins i tot els plenaris municipals entren en acció, hi ha un  risc evident d’esclat de la bombolla. Sé que algún insigne regidor em pot tillar de fals per gosar opinar sobre tant sagrades qüestions. I més sabent que no visc  ni a Tarragona ni a Reus, encara  que reconec el seu valor estratègic  en l’articulació del nostre entorn.  Veig que  si no s’atura l’espiral present aixó pot acabar a  pedrades entre  ganxets i pelacanyes  al límit de les Gavarres.

Posats a liar-la per què no li preguntem al president de la Generalitat com s’ha de dir l’aeroport? Ho podría explicar en el seu tradicional missatge de les festes nadalenques. Convé que es mulli. Ja que fins avui no ha sabut conquerir per la Generalitat la titularitat de cap aeroport català, ni garantir-ne la participació del teixit empresarial en la gestió, almenys que es pronunciï sobre el nom de la criatura.

L’energia que es gasta en aquests debats, ben canalitzada, es tant potent que no tindrià aturador. Mentre discutim sobre el campanar de cada lloc,  altres, però, fan l’agost. Només cal veure com el govern de la Generalitat actual destina a les inversions del Camp de Tarragona menys que l’any 2003. I que a la zona metropolitana barcelonina, plouen els milions. I aquí, molts van xiulant…

quim nin

L’incendi del passat mes de juliol a Horta de Sant Joan on van morir cinc bombers encara cueja.

Ara s’ha conegut que la senyora Susana Puscas, parella del bomber Jordi Moré que va perdre la vida en el fatal incendi es quedarà sense pensió de viduïtat perquè només portava, segons el padró municipal de la Pobla de Segur, quatre anys de convivència, quan se’n necessiten acreditar-ne cinc.  La vídua té dos fills bessons de quatre anys del bomber finat.

La parella no estaven casats ni pel civil ni per l’església. Eren parella de fet. I segons la llei que regula aquesta unió, doncs, com que no arriba a complir el quinquenni de convivència, no li toca ni un euro. 

Aquest fet planteja un problema real. Més enllà del dramatisme que comporta la pèrdua de la persona que estimes en un maleït foc, per quins set sous en calen cinc  i no tres, quatre o set anys per poder accedir a aquest tipus de prestacions públiques? Si, com passa en aquest cas,  has tingut fills amb la persona que ja no hi és, i continues vivint amb ell fins que es mora, no és motiu suficient per acreditar la convivència?

La fredor de la Llei, a vegades, t’acaba de deixar més estabornit que la pròpia realitat viscuda. Espero que el govern del nostre país, en aquest cas, pugui suplir el que la LLei no ampara. No fer-ho seria tant com fer, senzillament, el rídicul.

 L’endemà mateix, el partit que governa a Tarragona, Catalunya i Madrid s’afanyava a fer una nota de premsa per criticar el posicionament de Nadal i on textualment,  -en referencia a la Generalitat- exposava  que “el Govern té la competència de la tutela de les caixes però no interferirà en el seu procés de fusió amb altres entitats” . Senzillament, no em crec la nota de premsa. I no me la puc creure per una única raó: l’actual govern català –amb un marcat caràcter intervencionista-  no restarà immòbil davant la voluntat de Caixa Catalunya que curiosament presideix l’ exministre socialista, Narcis Serra, d’absorbir dues caixes més petites per tal de poder anar a buscar diners del Fons de Restructuració Ordenada Bancària (FROB). 

 L’objectiu  de qui mou els fils sembla molt clar: fer una nova caixa amb més volumen, amb el control present i futur en mans del mateix partit que ocupa avui la presidència de la Generalitat i fer desaparèixer instruments financers d’àmbits territorials concrets, en aquest cas de les comarques del Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i de la Catalunya Central. 

Ja sabem que per a alguns, cada vegada que hi ha alguna decisió  a pendre en favor del territori sempre hi solen posar al davant els interessos del partit en el qual militen. I només surten amb cortines de fum –o notes de premsa- per amagar la seva claudicació.  D’altres com Joan Miquel Nadal, o CiU, com a formació política,  tenim dret a opinar sobre els aspectes que afecten a aquestes contrades. I volem saber si, a partir d’ara,  amb la nova entitat que alguns dissenyen, l’Obra Social serà ínfima o abundosa, o sí caldrà anar sempre a Barcelona per una determinada operació que necessiti una empresa, institució o particular o quantes oficines i llocs de treball es perdran en l’operació. I també volem conèixer qui aparella els balladors en aquesta moguda. I sí hi ha  “dret a decidir” o, malahuradament,  encara preval “ el ordeno y mando”.   

Francisco Javier Sanz, es senador per Navarra. Va insinuar que els castells poden constituir també un maltractament a les persones perquè els anxanetes han de pujar a dalt de tot i les persones que estan a baix han de patir el pes de tota la resta. Va fer la conyeta: ‘Per molt que m’hi esforço, no he aconseguit encara esbrinar si quan parlen de maltractament a les persones es refereixen vostès a la formació dels castells quan les persones que estan a baix han de patir el pes de tota la resta, o en el cas dels nens, que pugen a de tot’.

Jo ara que venen diades importants del fet casteller, el convidaria. Al Vendrell per la Fira, a Valls per Santa Úrsula o a Vilafranca la diada de Tots Sants, per tal que conegui els castells en viu i en directe. Segur que “l’entès” senador no n’ha vist mai de castells. I ha gosat parlar d’una cosa sense saber-ne un borrall. I s’ha demostrat, una vegada més , que la ignorància és atrevida.

quim nin

Si en lloc de governar el tripartit ho fes CiU ja hi hauria algú sense cotxe oficial, targetes ni càrrec. Però clar, la culpa és del vent.

Malait vent. Sí, malait vent. Perqué sota l’excusa del vent es volen amagar les responsabilitats. 

Si a una empresa es morens cinc treballadors a causa de la feina, la Inspecció de Treball obriria diligències penals contra l’empresari. Per què ara no?

Ahir vaig tenir ocasió de parlar amb un alt càrrec dels bombers. Dels que investiguen l’accident. Estava aclaparat. I volia trobar respostes. Tots volem el mateix. Saber si hi va haver algú que es va equivocar, perquè prop dels que hi van quedar atrapats també n’hi havia que se’n van sortir.

No es de rebut criticar l’alcalde, i dir que la gent dels pobles no serveixen per apagar focs. Ja entenc que cadascú ha de fer la seva feina, però la gent que viu al territori se’l coneix, I sap els viaranys, camíns i direccions a escollir. I aixó no es incompatible en ajudar als professionals del cos de bombers.

M’agradaria menys demagogia, i més respecte. Perquè les families volen respostes. El mateix cos de bombers també. I la societat en general també. Per això conseller Saura no s’amagui darrera el vent. Perquè el vent és invisible i amagat darrera d’ell només es veuen les vergonyes.

La demarcació de Tarragona concentra més del 50% dels punts negres a de les carreteres de l’Estat a Catalunya, segons ha reconegut el propi Ministeri de Foment.

En xifres queda encara més clar: Hi ha 17 punts negres o zones molt perilloses dins la xarxa viària de l’Estat a Catalunya. Son punts on es repeteixen els accidents. Doncs bé, a la nostra demarcació -conjunt del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre- dels 17 n’hi ha 9.

N’hi ha un a la N-240 a Vimbodí, 7 a la N-340 al seu pas pel Vendrell sud, Coma-ruga, Torredembarra nord, Tarragona (morrot), Tarragona (nordest), les Borges del Camp sud i a les Cases d’Alcanar, mentre que el  que resta és a la N-420 al seu pas per Gandesa.

A veure si l’Estat és posa les piles i accelera els projectes que han d’acabar amb aquest rànquing, on malahuradament el nostre territori és el líder

A part del ministeri de Foment, el RACC també ha fixat els trams perillosos i a parts dels 17 de l’Estat amplia amb 10 punts  més, aquests dins  la xarxa de carreteres de la Generalitat i de les diputacions.

M’he repassat amb atenció les dades i he constatat que la xarxa viària de la Diputació de Tarragona, formada per   177 carreteres i un total de 1022 quilòmetres, no té cap punt negre destacable en els informes dels experts en anàlisi d’accidents.

La Diputació fa anys que té clar el camí a seguir. I ho fa en fets com són la millora constant de la xarxa pel que fa a ferm, les variants de les poblacions, la reducció de revolts, la instal·lació de semàfors, la construcció d’illetes, i tantes actuacions orientades només a garantir la seguretat de les persones.

quim

Divendres vaig assistir al Castell de Falset a la constitució de la comissió de seguiment de l’opció catalana de l’autovia A-68. Hi eren els presidents de les cambres de comerç de Tortosa i Reus, els delegats del govern del Camp i l’Ebre, els directors dels serveis territorials de Política Territorial i Obres Públiques del Camp i l’Ebre,  i els alcaldes de Gandesa, Falset, Reus i Amposta. 

Vam ratificar la unitat territorial, per damunt de posicions polítiques.  Defesem  el desdoblament de l’N-420 fins al Camp de Tarragona, I a la vegada reclamem el desdoblament de la C-43 i de l’eix de l’Ebre (C-12).

A partir d’ara la feina que hem de fer a la comissió se centra a demostrar davant el Ministri de Foment que l’opció catalana és una alternativa millor que la del País Valencià, ja que Foment també preveu la possibilitat que l’autovia d’Aragó acabe a Vinaròs (Baix Maestrat).

No serà feina fàcil. El Govern d’Aragó aposta per arribar al Mediterrani via l’opció que va fins a Vinaròs, mentre que a València també aposten per aquesta opció. Per tant, caldrà imaginació, suport institucional de totes les institucions catalanes i de les entitats socials i, esperar, que el govern central prengui la decisió del traçat  tenint en compte els avantatges o dèficits que presenten les dues opcions que hi ha sobre la taula.

A veure si la unió fa la força…

quim

L’arquitecte Dani Freixes ha estat qui ha dissenyat un equipament que combina la tradició històrica amb un futur plural del mòn casteller.Amb presència del conseller Treserres, l’alcalde Batet, el president Poblet, i la coordinadora de colles i els altres membres del Consorci, Dani Freixes  ens va fer viure com el Museu conservarà la memòria i el sentiment dels castells. I ho va fer amb una frase  d’en Pere Català Roca: “Els castells són seny i rauxa, són individualitat i col·lectivitat, són arrel i cel, són sòl i vol són ball i esport, són crit i silenci, són tradició i creativitat, són maduresa i joventut, són autoritat i disciplina, són ideal i realitat, són pregària i renec, són patiment i alegria, són valor i temença, són gràcia i quimera,són força i fragilitat, són risc i fermesa… Qui pot definir què són els castells?”  

De la coberta de l’edifici, que tindrà en total uns 3.000 m2 de superfície interior,  s’erigeixen quatre torres que surten de la terra com a pilars de llum. Per viure les emocions hi haurà un elevador que permetrà pujar unes 5 persones fins a 13 metres d’alçada, mentres són les gralles i es projecten imatges d’actuacions a les parets d’una plaça evocada. Es busca el vertigen i la sensació que és té en alçada.

En sortir de la reunió i davant dels periodistes tots els que formem part del Consorci vam felicitar la resolució de la proposta que ha fet Dani Freixes. Sabíem que aquest dijous  vam fer un dels passos més ferms per fer viable el museu que serà “La Casa dels Castellers”