Concretament i tenint present el contingut de l’ultimàtum del TSJC de canviar el model d’èxit de l’escola catalana, m’ha vingut a la memoria aquell tros de la cançó que diu que “hay para alquilar sillas” i més endavant deixar anar allò de “saca fuego por las muelas”.

 Doncs això, n’hi ha per llogar-hi cadires i per treure foc pels queixals. Els Tribunals Espanyols, bé sigui el Suprem o el Constitucional dicten sentències que cal complir. I tant. Sempre. Ara bé, si es contradiuen, que fem? El Constitucional, va validar el model que defineix l’Estatut. Ara el Suprem demana, a partir de tres demandes individuals, modificar tot el sistema, avalat prèviament. I que té la base en un Estatut vigent votat al Parlament i ratificat en referèndum pel poble català.

 Als nostres carrers i places no hi ha conflicte amb la llengua. Als pobles i a les ciutats no hem vist en els darrers anys confrontacions públiques motivades per l’idioma. Per quins set sous, precisament ara –a 70 dies d’unes eleccions estatals- tornar a revifar aquest tema? A qui interessa la polèmica?

La resposta del Govern de la Generalitat i la de la majoria de partits polítics, la de la societat civil, la del sectors culturals i educatius, ha estat en la mateixa línia: a favor del model que ha estat vigent fins ara, i que tan bons resultats ha donat. Però la millor defensa de la nostra llengua no l’hem de fer en els tribunals, ni tampoc en els debats polítics. La millor defensa del català, com de qualsevol altra llengua, és usar-la. Fer-la servir en tot moment.

 I a l’escola des del primer dia de curs. A primera hora i fins que el conserge posi la darrera balda. A l’aula i al pati, al menjador escolar i als passadissos. Aquesta és la resposta adequada als que tenen voluntat de substituir el que anomenen “monolingüisme excloent” per un “bi o trilingüisme integrador”. Convé recordar a tots els que reclamen un canvi de model que el nivell d’assoliment dels coneixements de castellà dels alumnes que han estudiat a Catalunya es idèntic o millor als que han cursat estudis a altres zones de l’estat espanyol. Davant d’això, on es el problema?

 Ser català mai ha estat fàcil. Catalunya com a país, com a nació no és un invent. És una realitat històrica, de cos i ànima, de sentiment i d’institució. Que ve de lluny. Catalunya no és fruit de cap Constitució ni de cap pacte polític ni de cap programa electoral. Cada vegada hi ha més ciutadans que tenen el cor bategant per la plenitut nacional del país. Que s’emocioen estimant la pols dels camins dels seus paisatges vitals. Sense fer gaire soroll van fent via, sense estridències, encara que portin una feixuga motxilla en la travesa per arribar a ser una nació normal al món. Molts, davant la perpetua agressió, ja han engegat el camí de l’adéu.

 Per arribar allà on ens mereixem: la Catalunya sense límits, cal ser radicals en un compromís: estimar aquesta terra i servir-la el millor possible. Amb la joia de poder parlar, educar i conservar la llengua que ens han tramès les generacions que ens han precedit. I posar la nació com a prioritat. Creure-hi. No arronsar-se davant d’aquells a qui agradaria veure arranat el sentiment de catalanitat. I demanar respecte davant els intents d’humiliació, com la negativa a donar-nos el finançament que ens pertoca.

I res millor, cada Onze de Setembre, per renovar el compromís de servei a favor d’aquesta terra, del seu progrés i de la seva llibertat.

Primer ocupen espais públics com la Plaça de Catalunya a Barcelona o la de la Font a Tarragona, per anomenar-ne només dos ben a prop nostre. 

El moviment s’articula en assemblees. I decideix , entre d’altres, una acció que va comportar el dimarts passat  no deixar entrar al Parlament els representants escollits democràticament el passat mes de novembre. No explico els detalls d’un espectacle lamentable.

Ara fa una estona  han acabat les manifestacions convocades a les capitals catalanes, amb el corresponent ball de xifres. A Barcelona la convocatòria ha aplegat per uns 20.000 persones, per altres 76.000 i altres 260.000.  Tant me fa la xifra exacte, hi ha anat molta gent.

Em mereixen tot el respecte moltes de les seves opinions i reivindicacions. Però m’ha cridat l’atenció una proclama i una pancarta. “boti, boti, boti, polític el que no boti”. Au va, tots al sac i per  igual i “El carrer es nostre”. Ah si, i la resta que no es dels vostres que ha de fer? ha de volar o pagar peatge si es “vostre”?

Per un moment he pensat que hauriem de fer cas d’aquesta consigna del boti, boti.. Ens en anem tots cap a casa. Des del president del govern fins al darrer regidor del poble més petit. Alcaldes, diputats o parlamentaris deixem d’exercir, encara que estiguem escollits per la ciutadania. Ah, i  també al mateix moment dissolem el cos de Mossos d’Esquadra i les guardies urbanes, perquè no pot ser que hi hagin  forces policials en la nova situació.

Vinga, som-hi. He imaginat que pleguem tots demà mateix. I que ens manin els indignats, aixó sí si us plau que separin els que són capaços d’escopir, donar empentes, escridassar i fins i tot agredir a un gos pigall que acompanya a un diputat invident. 

I que s’afanyin  a fer pressupostos sense gaires ingressos i mantenint tots els serveis. I que no es queixin si no hi ha recursos.  I que ens donin als que hem plegat el mateix espai als mitjans de comunicació per criticar-los. I que ens deixin ocupar les places, els jardins i els parcs públics. I que no es queixin si penjem pancartes, i….

I tot decidit en assemblea, es clar. On, per cert, hi podrem ser-hi?

Només cal recordar els recordari al gos i al hortelà per saber que n’hi ha que comencen a sentir fred de peus. I és que el partit encara s’ha de jugar. I de moment, els que es pensaven que seria un passeig sense baixar de l’autobus, s’adonen que més aviat hauran de remar molt i es posssible que no arribin a l’objectiu.

Hi ha mitjans de desinformació planfetaris que ja han engegat la seva ira contra la Victòria. Era previsible. Quan no hi ha solidesa en la gestió ni argumentació fonamentada s’ha de recòrrer a l’insult.

Però davant de respondre el que convé es seguir treballant. Oferint un projecte alternatiu. Que passa més per escoltar  i per fer propostes que ajudin a la recuperació econòmica. Que busca la suma més que la divisió.

Crec que a Tarragona ens esperen un parell de mesos força interessants. Temps al temps.

Entre una jornada i l’altre, el Nadal. Com a símbol del naixement d’una nova etapa.

La feina feta per tanta i tanta gent va tenir el seu premi en forma de resultat electoral el passat 28 de novembre. Ara, just un mes més tard, ja coneixem el nou govern català.  Un govern solvent, d’acreditada capacitat de gestió. Que ilusiona. I que farà un bon servei al país.

L’acte de dilluns al Saló Sant Jordi, la sortida al balcó de la Plaça de Sant Jaume i la posterior salutació i brindis al pati dels Tarongers no l’oblidarem. 

Ara tenim com a President un home amb un profund coneixement del país. Ho va deixar clar en el discurs d’investidura  ”jo per arribar a la presidència de Catalunya he creuat Catalunya moltes vegades. L’he creuada de Llevant a Ponent, de Tramuntana a Mitjorn, l’he trepitjada, l’he coneguda a fons, podríem dir que fins i tot que l’he respirada, l’he tocada. He tocat el nostre país. Si em permeteu una expressió molt col·loquial, fins i tot podria dir que l’he mamat aquest país durant tots aquests anys. I amb una gran intensitat, i amb tota la proximitat de la qual he estat capaç. I per això avui puc dir que, una vegada creuat aquest país tantes vegades, una vegada respirat amb la gent, amb el patiment i també amb les il·lusions i esperances de la gent, no només dono per bona tota aquesta experiència d’aquests anys, sinó que a més a més l’agraeixo. Perquè puc exercir crec, ho dic amb tota la modèstia, crec que en aquest moment puc exercir la presidència de Catalunya millor que no pas ho podia haver fet fa uns anys enrere.”

Hi ha molta feina a fer. I moltes ganes de fer-la. Ben feta. Amb educació, com la que van demostrar tota la gent que es va aplegar en un fred  matí a la Plaça per viure en directe com començava una etapa, que n’estic convençut, ens portarà a una Catalunya millor. I ho hem de fer  amb  una actitud que combini “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.

Hem passat de cridar, amb totes les ganes del món, “ Mas President” a dir, amb tot l’afecte, “President Mas”.

Després va venir el que tothom sap. Una victòria hegemònica i homogènia de CiU i de l’Artur Mas. I de Josep Poblet a les nostres comarques on vam obtenir nou diputats davant els set de la passada legislatura. Victòria a les deu comarques.

I després del diumenge de Gloria un dilluns no menys gloriós. Un 5 a 0 dels blaugranes davant els blancs. I altres temes que  amb la rapidesa que passen ens allunyen els eleccions.

Ahir ja es va constituir el Parlament. Amb una dona com a presidenta per primera vegada, la Núria de Gispert. I la vallenca Dolors  Batalla com a secretària de la mesa. I aviat vindrà l’elecció del President 129è en la persona de l’Artur Mas. I el primer govern. I les primeres decisions i l’anar fent de cada dia ens anirà teixint com si fos una lleugera boira la distància amb la campanya electoral catalana més intensa que he viscut.

Les revelacions de Wikileaks, l’arribada d’Ikea a Tarragona, els ‘assassins  d’Olot, La Foundation Qatar a la samarreta del Barça, l’adéu de David Madí o el mil·lenari del meu poble  han passat en aquestes tres setmanes. Amb aixó m’adono que la vida passa ràpida, que no hi ha aturador, ni temps per a pensar, que la processó és llarga i el ciri molt curt…

Tres setmanes més tard, mantinc l’íntima satisfacció d’haver aportat el gra de sorra necessari per poder fer una Catalunya millor. La que ens mereixem els homes i les dones que hi vivim. I d’haver pogut treballar per un projecte i unes persones que s’ho valen.

A les dotze, cap al Carrer Major de la capital. Allà al número 40 estrenem local electoral. Als peus mateix de les escales de la Catedral, al cor de  Tarragona. Poblet, Sala i la futura alcaldessa, Victòria Forns s’adrecen als periodistes explicant el menysteniment de les inversions de l’actual govern català cap a la ciutat. Anuncien un repartiment del programa per Tarragona a cada llar tarragonina.

Just acabar cotxe i cap a Riba-roja. Allà al final de la demarcació. Ens hi apleguem la candidatura junt amb Felip Puig, i alcaldes de la Ribera, com el bon amic Joan Sabanza. Fem balanç i preparem el terreny fins el darrer detall. I en acabar ens fem una fotografia per demostrar que des de CiU fem política perquè ens estimem la pols dels camins. Fa fred, però el bon ambient ho supera tot.

Mentre els candidats apretaran a l’Ebre amb dos actes a Amposta i Mora d’Ebre, en tots dos llocs a petar de gent, jo torno a Tarragona. Concerto entrevistes amb mitjans i coordino la presentació del programa al món sindical. Miro el rellotge i són les nou del vespre. Hora d’anar al sopar organitzat per la Societat d’Estudis Econòmics, on hi ha l’Heribert Padrol. Aquest advocat reusenc expert en tributació i finances, es posa el públic a la butxaca només amb la primera intervenció. Heribert sap de que parla, i ho explica planerament. Ens diu que les finances de la Generalitat no aguanten una desviació com la d’enguany. On només hi ha 23 mil milions d’euros d’ingressos per 32 mil milions d’euros de despeses.

Explica que cal un rigor en el control de la despesa, que el tripartit no ha tingut.  I aclareix els dubtes sobre el concert econòmic, quan ens diu que un polític responsable és aquell que “pel camí que sigui vol incrementar els ingressos del seu país. I el concert és la via que amb pedagogia hem de fer entendre com a necessària”. Un debat de més d’hora i mitja amb tot tipus de preguntes. Els que hi erem quan es va aixecar el debat semblava que només hagués passat vint minuts. 

Anant cap a casa, m’expliquen un acte que el ministre campió de l’atur ha vingut a fer al meu municipi, acompanyat d’altres socialistes que em diuen no han parat de criticar-me a mi i, es clar, a l’Artur Mas. Penso que qui no té el cap per pensar el té per embestir. Uns construïm, altres només saben criticar i crear misèria per on passen.

Acabo a les dues de la matinada. He d’acabar uns temes municipals. Abans d’anar a dormir penso el millor moment del dia. I reconec que ha estat veure la cara del bon amic, Albert Batet, quan baixant amb el cotxe rep la trucada que ja es tiet. Ha nascut la Margarida. M’alegra pensar que viurà en una Catalunya millor.

D’una banda amb el concurs de castells celebrat a la nova Tarraco Arena Plaça.  Avui per avui no hi ha a tot el país un lloc millor per poder celebrar un espectacle visual tant agraït, com la remodelada plaça de braus tarragonina. Les imatges televisives ho van demostrar. Per tant, tots aquells que per posar aigua al vi, anunciaven que el concurs caldria portar-lo a Barcelona anaven ben errats.

I l’altre fet que mereix elogi és l’obertura del Corte Inglés. Fins ara, per anar aquests grans magatzems sempre haviem d’anar en direcció nord. Ara no caldrà.

Una ciutat ha de sentir-se orgullosa de fets com aquests. Que demostren la seva vitalitat. I a la vegada que la projecten. Moltes vegades la centralitat i el reconeixement  es guanyen més amb accions com aquestes dues que no amb una ressenya en un text legal.

El Corte Inglés i la TAP són exemples que, també al segle XXI, la vella Tarraco batega amb força, adaptan-se als nous temps.

El projecte de nova llei electoral se n’ha anat  a Can Pistraus. Ara ningú vol passar com a culpable d’aquest avortament. Però el que queda clar és que calia enviar aquest projecte a pastar fang si el resultat final era que les comarques de Tarragona i l’Ebre havien de tenir una menor representació al Parlament de Catalunya.

Aquesta és la mare dels ous. Qui hagués guanyat amb la nova normativa i qui hagués perdut?. Mentre el tripartit sencer apostava per augmentar encara més la proporcionalitat dels vots, des de CiU ens quedavem sols defensant la territorialitat dels vots. Per entendre-ho de manera senzilla, vol dir que LLeida no pot perdre 4 diputats dels que ara té, ni Girona dos ni Tarragona un, que era la proposta que socialistes, republicans i ecologistes plantejven com a encertada.

L’Estatut parla de combinar proporcionalitat i territorialitat. Però en cap lloc diu que una hagi de prevaldre sobre l’altra.  Per això, convé pensar en una clau territorial i evitar que qualsevol demarcació perdi pes en favor de Barcelona i les seves comarques. La nova llei requeria consens. I no deixar desamparades a les comarques de fora de la conurbació de Barcelona.

Els que volien augmentar el pes de Barcelona no diuen que la normativa electoral vigent té ja ara una proporcionalitat del 96%, una de les més altres de les que hi ha al conjunt de l’Estat espanyol. I el projece del tripartit encara la volia augmentar carregant la pèrdua a les tres demarcacions no barcelonines.
 

I és que els números no enganyen. A les comarques de Barcelona ara trien 85 dels 135 diputats que hi ha al Parlament de Catalunya,  17 a Girona, 15 a Lleida i 18 a la demarcació de Tarragona. Si no s’hagués defensat aquesta veu del territori, i el tripartit hagués fet arribar a bon port la seva idea trobariem que a Barcelona n’escollirien 93 repartits entre 83 de l’àmbit metropolità i 10 de les comarques centrals, a Girona en triarien 14, a LLeida 11 on hi ha inclosos els 3 del Pirineu i l’Aran i per Tarragona hi hauria 17 representants entre els 5 de les Terres de l’Ebre i els 12 de la vegueria del Camp de Tarragona. 

La tàctica de voler carregar el mort de la no aprovació de la llei a qui defensa el territori no colarà. Perquè des d’ara, aquí sabem qui posa a la balança la defensa d’aquestes terres i qui acluca els ulls i abaixa el cap per donar-ho tot a destins foranis.

quim nin

Acompanyant al delegat del Govern al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté,  la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, i l’alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, vaig participar dimecres en la presentació de la guia “Recomanacions per a la gestió de la diversitat religiosa en l’àmbit dels cementiris”.

Aquesta  guia recull recomanacions per als ajuntaments en la seva condició de gestors dels cementiris davant la pluralitat de religions que conviuen a Catalunya. Hi ha en el document  la normativa vigent relativa als drets de llibertat religiosa, de pensament i de consciència, en els aspectes relacionats amb el respecte a les creences religioses i a les conviccions en l’àmbit funerari. També una sèrie de fitxes que presenten de manera sintètica les característiques i les peticions principals de les diverses opcions religioses que poden afectar la gestió dels cementiris,  el marc jurídic al qual s’han d’ajustar les pràctiques funeràries i que marca els límits dels drets de llibertat religiosa en aquest aspecte. I una sèrie de propostes d’actuació a partir de la constatació de les bones pràctiques existents.  

En la meva intervenció vaig parlar de la necessitat de defensar els drets de tothom però també els deures. Sense imposicions de cap mena però reconeixent quines són les lleis, les normes, costums i tradicions del lloc d’acollida. “La laïcitat no vol dir combatre el fet religiós, Ans al contrari. La laïcitat implica reconèixer el dret de llibertat religiosa des de l’aconfessionalitat pública.”  I així, crec que cal actuar. Sense imposar però sense amagar. Ni oblidant de manera volguda que la nostra és una societat amb profundes arrels cristianes -agradi més o menys.

En aquests primers quinze dies de semestre ja sabem que aquesta etapa serà més riota que rigorositat. Fixeu-vos en uns quants  exemples. A la festa d’inici de la presidència feta a Madrid, no van convidar ni als eurodiputats de l’estat espanyol o el president Zapatero, líder de l’estat amb més atur a Europa, ha proclamat als quatre vents que  resoldra -si us plau no rieu- la manca d’ocupació  i la crisi que afecta a tots els països de la Unió.

Molta gent , aquí a casa nostra  aquesta presidència no els fa ni fred ni calor. Els hi cau lluny. I conscients d’aquesta manca de trempera europea el govern espanyol només ha previst a Catalunya tres  de les vint reunions ministerials comunitàries.  Les d’ocupació, turisme i Cultura. Tres a Catalunya i 5 a Andalucia o Madrid. No fos cas que tinguessin els soferts ministres una visió catalana que més val quel que no coneguin…