El projecte de nova llei electoral se n’ha anat  a Can Pistraus. Ara ningú vol passar com a culpable d’aquest avortament. Però el que queda clar és que calia enviar aquest projecte a pastar fang si el resultat final era que les comarques de Tarragona i l’Ebre havien de tenir una menor representació al Parlament de Catalunya.

Aquesta és la mare dels ous. Qui hagués guanyat amb la nova normativa i qui hagués perdut?. Mentre el tripartit sencer apostava per augmentar encara més la proporcionalitat dels vots, des de CiU ens quedavem sols defensant la territorialitat dels vots. Per entendre-ho de manera senzilla, vol dir que LLeida no pot perdre 4 diputats dels que ara té, ni Girona dos ni Tarragona un, que era la proposta que socialistes, republicans i ecologistes plantejven com a encertada.

L’Estatut parla de combinar proporcionalitat i territorialitat. Però en cap lloc diu que una hagi de prevaldre sobre l’altra.  Per això, convé pensar en una clau territorial i evitar que qualsevol demarcació perdi pes en favor de Barcelona i les seves comarques. La nova llei requeria consens. I no deixar desamparades a les comarques de fora de la conurbació de Barcelona.

Els que volien augmentar el pes de Barcelona no diuen que la normativa electoral vigent té ja ara una proporcionalitat del 96%, una de les més altres de les que hi ha al conjunt de l’Estat espanyol. I el projece del tripartit encara la volia augmentar carregant la pèrdua a les tres demarcacions no barcelonines.
 

I és que els números no enganyen. A les comarques de Barcelona ara trien 85 dels 135 diputats que hi ha al Parlament de Catalunya,  17 a Girona, 15 a Lleida i 18 a la demarcació de Tarragona. Si no s’hagués defensat aquesta veu del territori, i el tripartit hagués fet arribar a bon port la seva idea trobariem que a Barcelona n’escollirien 93 repartits entre 83 de l’àmbit metropolità i 10 de les comarques centrals, a Girona en triarien 14, a LLeida 11 on hi ha inclosos els 3 del Pirineu i l’Aran i per Tarragona hi hauria 17 representants entre els 5 de les Terres de l’Ebre i els 12 de la vegueria del Camp de Tarragona. 

La tàctica de voler carregar el mort de la no aprovació de la llei a qui defensa el territori no colarà. Perquè des d’ara, aquí sabem qui posa a la balança la defensa d’aquestes terres i qui acluca els ulls i abaixa el cap per donar-ho tot a destins foranis.

quim nin

Acompanyant al delegat del Govern al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté,  la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, i l’alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, vaig participar dimecres en la presentació de la guia “Recomanacions per a la gestió de la diversitat religiosa en l’àmbit dels cementiris”.

Aquesta  guia recull recomanacions per als ajuntaments en la seva condició de gestors dels cementiris davant la pluralitat de religions que conviuen a Catalunya. Hi ha en el document  la normativa vigent relativa als drets de llibertat religiosa, de pensament i de consciència, en els aspectes relacionats amb el respecte a les creences religioses i a les conviccions en l’àmbit funerari. També una sèrie de fitxes que presenten de manera sintètica les característiques i les peticions principals de les diverses opcions religioses que poden afectar la gestió dels cementiris,  el marc jurídic al qual s’han d’ajustar les pràctiques funeràries i que marca els límits dels drets de llibertat religiosa en aquest aspecte. I una sèrie de propostes d’actuació a partir de la constatació de les bones pràctiques existents.  

En la meva intervenció vaig parlar de la necessitat de defensar els drets de tothom però també els deures. Sense imposicions de cap mena però reconeixent quines són les lleis, les normes, costums i tradicions del lloc d’acollida. “La laïcitat no vol dir combatre el fet religiós, Ans al contrari. La laïcitat implica reconèixer el dret de llibertat religiosa des de l’aconfessionalitat pública.”  I així, crec que cal actuar. Sense imposar però sense amagar. Ni oblidant de manera volguda que la nostra és una societat amb profundes arrels cristianes -agradi més o menys.

En aquests primers quinze dies de semestre ja sabem que aquesta etapa serà més riota que rigorositat. Fixeu-vos en uns quants  exemples. A la festa d’inici de la presidència feta a Madrid, no van convidar ni als eurodiputats de l’estat espanyol o el president Zapatero, líder de l’estat amb més atur a Europa, ha proclamat als quatre vents que  resoldra -si us plau no rieu- la manca d’ocupació  i la crisi que afecta a tots els països de la Unió.

Molta gent , aquí a casa nostra  aquesta presidència no els fa ni fred ni calor. Els hi cau lluny. I conscients d’aquesta manca de trempera europea el govern espanyol només ha previst a Catalunya tres  de les vint reunions ministerials comunitàries.  Les d’ocupació, turisme i Cultura. Tres a Catalunya i 5 a Andalucia o Madrid. No fos cas que tinguessin els soferts ministres una visió catalana que més val quel que no coneguin…

Els números no enganyen. L’any vinent hi haurà una rebaixa de 4 % dels recursos disponibles.Aquesta disminució s’ha evitat que afectes als ajuntaments, sobretot als més petits, que són, en aquests moments, dels més afectats per l’aturada de l’activitat econòmica. Per aquest motiu, l’any 2010, els municipis que no arribin als 4000 habitants tornaran a tenir a disposició 6 milions d’euros destinats a despeses corrents i per impulsar l’economia productiva i l’ocupació. Una iniciativa pionera en el conjunt de les diputacions catalanes. 

En el debat de pressupostos es va veure que l’actual govern presidit per Josep Poblet té la mà estesa als grups polítics per arribar a bons acords territorials. I la prova és que els tres pressupostos votats de l’actual mandat han tingut el segell de la unanimitat. Igual que ha passat en la delicada decisió adoptada en la fusió de Caixa Tarragona amb la de Manresa i Catalunya.

Aquesta manera de fer política que busca el comú denominador, l’acord i l’entesa és la més profitosa per desencallar situacions difícils i per avançar.  El diàleg en la recerca de l’acord és sempre més interessant que la confrontació. I aquest és la base del rumb que porta l’actual  govern de la Diputació.  

A hores d’ara, som conscients que no es veu una sortida positiva de la crisi, a mig termini. El PIB de l’Estat ha disminuït, l’IPC és negatiu, i les ràtios d’atur arriben a un nivell impensable fa pocs mesos, situant-se al voltant del doble de la mitjana de la Unió Europea. I aquesta realitat colpeja l’economia dels nostres ajuntaments.  Es per aixó que la corporació que uneix les deu comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre té clar que no pot abaixar el nivell de cooperació amb els ajuntaments. Entenem que la Diputació és la mare i els ajuntaments els fills i, ja sabem,  que sempre que un fill pateix la mare mai falla per buscar la millor sortida.

Els diners per la promoció turística, per les noves tecnologies, per desenvolupar els productes locals de qualitat dels nostres pagesos, per les entitats culturals, les escoles d’arts, conservatoris i escoles d’educació especial no han minvat. Només es notará en l’àrea de carreteres, a l’espera de que es redacti durant el proper any un pla zonal que ha de definir quines inversions seran preferencials pel futur en matèria viària.

Enmig d’un sol espatarrant hem escoltat l’acte central de campanya de les eleccions europees. Amb Tremosa, Mas, Duran i l’alcalde Recoder. Un bon grapat d’arguments económics, socials, culturals, identitaris, davant el pim,pam,pum i la campanya de la por que fan PP i PSOE.

I és que es molt fort el que esta passant en aquesta campanya. El PSC penja al Berlusconi i diu que es el causant de la crisi. I per adobar-ho dijous passat Zapatero dina amb el president italià i li riu totes les gràcies. O també  penja per tanques publicitaries a Aznar, Bush i Chirac, que son tres personatges que fa força temps han abandonat les responsabilitats.

Els dos principals partits estatals fan una mateixa campanya: Res d’explicar propostes. Res de dir que farem a Europa a favor dels pagesos, ramaders, industrials o comerciants. O amb les infrastructures, o amb la telefònia mòbil. Res de res. Crítica i baralla demagògica.

Davant això intenem a tot el territori fer una campanya de explicació. Amb molts actes. Amb presència. Amb ganes d’exposar el perquè cal anar a defensar interessos locals com a catalans també al Parlament europeu. I ho fem convençuts que la participació es pot donar un tercer eurodiputat que es d’aquestes terres: el reusenc Salvador Sedó.

No hi ha cap més opció política que tingu oportunitat de col·loca  aun eurodiputat del Camp de Tarragona. Només CiU. Aprofitem-ho. I fem que les nostres comarques tinguin veu pròpia a Brusel·les sense necessitat de passar per Madrid.

quim

Ara, a les nou de la nit, la xifra supera els cent quaranta.

Es en aquests moments difícils quan t’adones de la feblesa de la nostra condició humana. De la magnitut de la tragèdia. De sentiment profunds. De solidaritat.

No coneixiem els que han deixat la vida a la pista de Barajas. Però els sentim com si fossin de la família. Com a veïns del carrer. Com a ciutadans del mateix poble.

Encara que demà guany Joan Puigcercós a ERC, i li venguin “la moto” de col·locar el CIM a l’IDIADA, el CIM no es farà a la nostra comarca. Almenys el que ens han presentat fins ara.

I ho puc dir així de clar, perquè uns amics que tinc dins ERC m’han explicat els passos que ha fet CIMALSA per comprar hectàrees en altres indrets del Camp de Tarragona. Em diuen que Només falta que el conseller Nadal ho vingui a presentar.

I la veritat és que tot té fonament.

Per tant, aquesta és la informació que disposo avui. I la que explico.

Estic plenament convençut que en les properes setmanes aquest títol del post es farà realitat.

quim

Peró vull parlar-vos d’ahir. I del tema de l’aigua.

 Vam haver-hi molta adrenalina concentrada a l’assemblea del CAT- Consorci d’Aigües de Tarragona. Allà és va fer un repàs del Reial Decret Llei signat pel president espanyol Rodriguez Zapatero i que permet portar aigua de l’Ebre fins a Barcelona.

Em va quedar la impressió que el Reial Decret té alguns paranys.

1) Diu que les mesures són provisionals i que s’acabaran quan estigui en “ple funcionament” la dessaladora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però, que vol dir “ple funcionament”? Si, per exemple la dessaladora de Carboneras (Almeria) d’on portaran aigua amb vaixell fins a Barcelona encara avui no funciona “a ple rendiment” quan es considerara la del Prat que funciona tal i com diu el decret?

2) El text obre la porta a portar aigua a altres territoris. I aquí coincideixo amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre. L’aigua pot anar amunt i també avall, cap al Llevant.

3) El Reial Decret diu textualment “podrà portar aigua a Barcelona”. Esta escrit “Podrà”, i ho repeteixo “ podrà”. No obliga, per tant qui ha d’adoptar la decisió?  

4) No cal projecte d’impacte ambiental.

5) Les obres es pagaran a càrrec de la disposició addicional de l’Estatut. Perquè aquesta connexió de xarxa entre CAT i ATLL (Aigües Ter-Llobregat)  cal pagar-la a càrrec de l’Estatut, i la resta d’obres de portada d’aigua al Baix Penedès, a la Conca de Barberà o al Baix Camp no?

6) En cap moment es va comunicar a alcaldes i a empreses  que la nova canonada seria desmontada, tal i com el conseller Joan Saura havia anunciat.

7) El decret només parla de la sequera a la província de Barcelona. I la resta de Catalunya no té problemes de manca de pluges?

Són masses dubtes a un text que s’hauria de polir. Hi som a temps si tothom ho vol?  Per cert, els abanderats de la participació resulta que imposen un decret sense opció a que es presentin al·legacions.

Aquesta és la realitat. I encara hi ha uns quants polítics que  davant tot aixó, a   Tarragona tenen la gosadia de  presentar-se davant la premsa i fer una  declaració de ser un “partit antitrasvasista”.  Au va, que ja som grandets i no ens xumem el dit.

Sang innocent. La d’un exregidor del PSE-PSOE d’Arrasate (Mondragón). Des d’aquí el condol més sincer a la seva família personal, política i sindical.  Ahir, un criminal va tornar a deixar clar que ETA no entén cap llenguatge civilitzat. Ells, una banda de criminals,  només volen l’extorsió i la por.

L’impacte emocional de qualsevol mort és innegable. Avui un democràta no pot acceptar aquesta infàmia. Per aixó, ens cal votar demà en llibertat. Per allò o aquells en qui més creíem.

Només la resposta de la democràcia, demà i sempre, ha de servir per acabar amb els terroristes.

Voteu, sense por, sense cap mena de por. 

Ahir al vespre, escoltant el “Cant dels Ocells” o en els minuts de silenci fets en l’acte de rebuig al terrorisme que va fer CiU a Barcelona em van venir al cap masses moments similars.

Els anys van passant però hi ha coses que no canvien. Potser cal -més que mai- unitat, parlar menys i actuar més. I no fer servir mai la lluita contra els criminals com artilleria dels uns contra els altres. No hi ha terme mig. En un cantó hi ha el de les pistoles i en l’altra el que volem viure en llibertat.

Demà,  voteu sense por.