Dissabte al matí he estat a la Rambla Nova de Tarragona. He fet companyia al nostre cap de llista al Parlament, Josep Poblet, al vicepresident al Congrés dels Diputats, Jordi Jané i a bona part de la militància de Tarragona encapçalada pel Joan Aregio en una de les carpes que hem instal·lat a diferents indrets de la demarcació per recollir les propostes i les idees pel canvi polític que necessita Catalunya.

La experiència, que repetirem al llarg dels propers mesos, ha estat molt enriquidora.  La gent s’ apropa i ens explica que tenen  moltes ganes de girar full a l’etapa actual. Les experiències personals de com viuen la crisi, l’allargament de l’edat de jubilació o la futura pujada de l’IVA  són impactants i a la vegada  molt aclaridores de l’estat d’ànim general. Hi ha desconfiança cap a l’actual govern que consideren no aplica les eines adequades per a sortir de la dramàtica situació actual.

Els problemes reals de la gent contraposats als temes que actualment discuteix el Parlament de Catalunya, com  els toros o les vegueries, et fan adonar de la distància que hi ha entre la política i els administrats és abismal.

Per aixó som a peu de carrer. Per canviar l’estat de les coses. Encara què el canvi no serà ni vindrà només d’una determinada formació política. El canvi vindrà si  la gent sap que pot torna en confiar en polítics  com Artur Mas o Josep Poblet, que son seriosos, humils i eficients. Característiques que avui no tenen els responsables públics que hi ha a la Plaça de San Jaume. 

Cap rastre del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Aquest escripor considerat com el gran defensor de la llengua, apassionat pel país i per l’agermanment dels pobles, resta oblidat. L’oficialitat governant l’amaga.  Ara, un quart de segle després del seu traspàs encara podem dir que la pàtria roman pobra, bruta, trista i dissortada.  I malahuradament hem avançat poc, -molt poc- en l’objectiu que la gent sigui neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

El projecte de nova llei electoral se n’ha anat  a Can Pistraus. Ara ningú vol passar com a culpable d’aquest avortament. Però el que queda clar és que calia enviar aquest projecte a pastar fang si el resultat final era que les comarques de Tarragona i l’Ebre havien de tenir una menor representació al Parlament de Catalunya.

Aquesta és la mare dels ous. Qui hagués guanyat amb la nova normativa i qui hagués perdut?. Mentre el tripartit sencer apostava per augmentar encara més la proporcionalitat dels vots, des de CiU ens quedavem sols defensant la territorialitat dels vots. Per entendre-ho de manera senzilla, vol dir que LLeida no pot perdre 4 diputats dels que ara té, ni Girona dos ni Tarragona un, que era la proposta que socialistes, republicans i ecologistes plantejven com a encertada.

L’Estatut parla de combinar proporcionalitat i territorialitat. Però en cap lloc diu que una hagi de prevaldre sobre l’altra.  Per això, convé pensar en una clau territorial i evitar que qualsevol demarcació perdi pes en favor de Barcelona i les seves comarques. La nova llei requeria consens. I no deixar desamparades a les comarques de fora de la conurbació de Barcelona.

Els que volien augmentar el pes de Barcelona no diuen que la normativa electoral vigent té ja ara una proporcionalitat del 96%, una de les més altres de les que hi ha al conjunt de l’Estat espanyol. I el projece del tripartit encara la volia augmentar carregant la pèrdua a les tres demarcacions no barcelonines.
 

I és que els números no enganyen. A les comarques de Barcelona ara trien 85 dels 135 diputats que hi ha al Parlament de Catalunya,  17 a Girona, 15 a Lleida i 18 a la demarcació de Tarragona. Si no s’hagués defensat aquesta veu del territori, i el tripartit hagués fet arribar a bon port la seva idea trobariem que a Barcelona n’escollirien 93 repartits entre 83 de l’àmbit metropolità i 10 de les comarques centrals, a Girona en triarien 14, a LLeida 11 on hi ha inclosos els 3 del Pirineu i l’Aran i per Tarragona hi hauria 17 representants entre els 5 de les Terres de l’Ebre i els 12 de la vegueria del Camp de Tarragona. 

La tàctica de voler carregar el mort de la no aprovació de la llei a qui defensa el territori no colarà. Perquè des d’ara, aquí sabem qui posa a la balança la defensa d’aquestes terres i qui acluca els ulls i abaixa el cap per donar-ho tot a destins foranis.

quim nin

Acompanyant al delegat del Govern al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté,  la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, i l’alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, vaig participar dimecres en la presentació de la guia “Recomanacions per a la gestió de la diversitat religiosa en l’àmbit dels cementiris”.

Aquesta  guia recull recomanacions per als ajuntaments en la seva condició de gestors dels cementiris davant la pluralitat de religions que conviuen a Catalunya. Hi ha en el document  la normativa vigent relativa als drets de llibertat religiosa, de pensament i de consciència, en els aspectes relacionats amb el respecte a les creences religioses i a les conviccions en l’àmbit funerari. També una sèrie de fitxes que presenten de manera sintètica les característiques i les peticions principals de les diverses opcions religioses que poden afectar la gestió dels cementiris,  el marc jurídic al qual s’han d’ajustar les pràctiques funeràries i que marca els límits dels drets de llibertat religiosa en aquest aspecte. I una sèrie de propostes d’actuació a partir de la constatació de les bones pràctiques existents.  

En la meva intervenció vaig parlar de la necessitat de defensar els drets de tothom però també els deures. Sense imposicions de cap mena però reconeixent quines són les lleis, les normes, costums i tradicions del lloc d’acollida. “La laïcitat no vol dir combatre el fet religiós, Ans al contrari. La laïcitat implica reconèixer el dret de llibertat religiosa des de l’aconfessionalitat pública.”  I així, crec que cal actuar. Sense imposar però sense amagar. Ni oblidant de manera volguda que la nostra és una societat amb profundes arrels cristianes -agradi més o menys.

Aquesta darrera setmana ha estat, a nivell polític i personal, molt intensa He participat, per la meva condició de president de Convergència a les comarques de Tarragona junt amb el Xavi Pallarès, responsable del partit a l’Ebre, en la proposta que hem traslladat a les executives territorials i a la direcció nacional de CDC de quina enteniem era la millor opció per encapçalar la nostra proposta política a les properes eleccions al Parlament català. Hem considerat que, sense cap mena de dubte, la millor opció es la del amic,Josep Poblet actual president de la Diputació de Tarragona i alcalde de Vila-seca.

I veure com la proposta es acollida favorablement per tothom, fa que no vulgui dissimular una certa satisfacció interna i un legítim orgull per poder disposar d’un lideratge tant sòlid i que reuneix  alhora totes les condicions que avui fan falta per superar els reptes actuals.

Treballo ben a prop de Josep Poblet. Hi confio moltíssim perquè he vist la seva manera de fer les coses. Hi aplica rigor, solvència, sentit comú i no li tremola el pols ni les cames quan convé.

Amb un bagatge cultural i polític espectacular, amb la confiança renovada dels seus veïns i veïnes de Vila-seca- cada vegada que s’hi ha presentat, ara agafa el relleu d’encapçalar la llista que per tres vegades ha liderat un històric de CDC a les nostres comarques, el “general” Joan Miquel Nadal.

La il·lusió que traspua Josep Poblet en  agafar aquesta nova responsabilitat ens esperona a treballar amb el seu guiatge.

Té moltes ganes de comptar amb tothom i d’arribar a tot arreu. Sé que hi posarà més que voluntat en resoldre els problemes i que vol plantejar els objectius territorials tocant de peus a terra, sense fer volar coloms ni menystenint a ningú. Sap el que cal i com aconseguir-ho.

Aquesta solvència del candidat fa que, comencem aquest camí amb ganes i amb molta esperança. Esperonats per assolir un objectiu ben clar, tal i com el mateix Poblet ens va explicar en la roda de premsa de presentació:  “M’encanta compartir amb Artur Mas aquesta etapa de la meva vida. Un dels meus objectius serà traslladar a la gent com és Artur Mas, un polític extraordinari, diferent a tot el que coneixem i li agraeixo que em deixi participar del seu sentit d’entendre el país en aquest moment de la nostra història, estic entusiasmat”, El seu objectiu, que molts compartim, es  fer possible que el gran canvi de Catalunya es produeixi amb Artur Mas de president de la Generalitat.

quim nin

La directora general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments de la Generalitat, Olga Lanau, i el subdirector general Operatiu dels Bombers de la Generalitat, Joan Rovira, van fer dissabte, per sorpresa, una roda de premsa per demanar “rigor, objectivitat i respecte” en el tractament i l’anàlisi de tot allò que s’explica de la investigació sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan i que no es faci un judici paral·lel sobre l’actuació dels bombers i dels seus comandaments.

L’esquerra governant ha perdut credibilitat en el tractament del fatídic incendi del passat mes de juliol. El tripartit, sempre tant procliu a la idea de la transparència, resulta que ara ho vol embolicar tot per tal d’amagar una veritat, que tard o d’hora, gràcies a una comissió d’investigació parlamentària i a la bona feina de la jutgessa de Gandesa, es coneixerà.

Sabrem, doncs, com acabarà el procés judicial i parlamentari. Però aixó no exclou que haguem de suportar altres insinuacions. He trobat molt desagradable que  en la roda de premsa citada els responsables polítics del bombers vinculessin la “complicada situació interna” amb el recordatori que d’aquí quatre mesos hi ha una nova campanya forestal.

Però en quin país vivim? Resulta que les informacions periòdistiques, que han permès saber que el llamp no va ser l’origen del foc o que hi ha encara avui massas dubtes per aclarir, segons Lanau i Rovira “afecten la confiança entre les bases i els superiors”. I que aixó pot fer encarar malament la campanya del proper estiu.

Vinga, va !!!  Si us plau, que ja ens afaitem. Aquí ningú questiona el cos de bombers. Tots sabem de la seva professionalitat. Sabem que han fet, fan i faran sempre un esfoç titànic per evitar hectarèes cremades, amb tots els riscos que la tasca comporta. I tenen tot el nostre respecte i consideració. Aquí el que entenc, es questionable es  l’actuació política que hi ha al darrera del cas d’Horta de Sant Joan. La manca d’explicació o les mitjes veritats. L’ús de la  prepotència basada en la superioritat moral que sempre se li  suposa a l’esquerra. I no volem, com diu el propi sindicat de bombers “ més cortines de fum per amagar les possibles responsabilitats”.  

El tema dels trens també ha estat notícia fa poques setmanes pel traspàs del servei de Rodalies de Renfe cap a la Generalitat. Un traspàs que no inclou els serveis Regionals, segons el ministre de Foment, José Blanco “perquè la Generalitat no ho ha demanat”. Els serveis Regionals que són els que passen per Tarragona, Reus, Cambrils o Torredembarra per citar unes quantes poblacions del nostre entorn.

Analitzant la lletra menuda del traspàs es veu que és força curiós. No s’han transferit ni les vies, ni les estacions ni els regionals. I quan es compara  amb la transferència de la xarxa de Rodalies de Madrid el cert  és que la capital de Catalunya surt força malparada. Així trobem que mentre a Madrid gaudiran de 1500 trens diaris, 115 kms de noves línies i 24 noves estacions,  a Barcelona, i seguint el greuge comparatiu,  es comptarà només amb 777 trens diaris, 25 kms de noves línies i 9 estacions noves.

La competència que té des del primer de gener la Generalitat per tal que els lavabos dels trens estiguin nets, hi hagi puntualitat,  la informació i l’atenció al client sigui millorada,  es procuri més fiabilitat en  el temps de viatge o en les freqüències de pas de Rodalies no pot amagar que el gran gruix del sistema continua en  les mateixes mans.

El servei de Rodalies ha d’arribar fins a Tarragona, com a mínim. Mentre aixó no passi, haurem perdut el tren.

En aquests primers quinze dies de semestre ja sabem que aquesta etapa serà més riota que rigorositat. Fixeu-vos en uns quants  exemples. A la festa d’inici de la presidència feta a Madrid, no van convidar ni als eurodiputats de l’estat espanyol o el president Zapatero, líder de l’estat amb més atur a Europa, ha proclamat als quatre vents que  resoldra -si us plau no rieu- la manca d’ocupació  i la crisi que afecta a tots els països de la Unió.

Molta gent , aquí a casa nostra  aquesta presidència no els fa ni fred ni calor. Els hi cau lluny. I conscients d’aquesta manca de trempera europea el govern espanyol només ha previst a Catalunya tres  de les vint reunions ministerials comunitàries.  Les d’ocupació, turisme i Cultura. Tres a Catalunya i 5 a Andalucia o Madrid. No fos cas que tinguessin els soferts ministres una visió catalana que més val quel que no coneguin…

Si no volem incendis territorials sobre temes de capitalitat, com es veu ara mateix entre Tarragona i Reus, o s’intueix a l’Ebre entre Tortosa i Amposta, o a la Catalunya Central entre Vic, Manresa o Berga, per citar només tres casos, els impulsors de la Llei haurien de posar el fre de mà i pactar prèviament la creació d’aquesta nova oganització territorial.

El país no es pot permetre un nou nivell d’ administració ni tampoc és pot fer un desplegament gradual. La desaparició de les diputacions ha de ser homogènia a tot Catalunya. Fer a bocins les territorials deixant intacte la de Barcelona ho trobo una idea poc brillant  i desencertada.

A més hem d’afegir que l’experiència dels consells comarcals ha esdevingut, en els llocs més poblats, un cert fracàs com a conseqüència de la superposició de delegacions territorials i de la pròpia potència dels ajuntaments que han tapat als Consells, que d’ença  el seu naixement,  pateixen un crònic dèficit d’assignació de recursos.

Cal abans d’impulsar les vegueries  deixar ben clar quines són les competències que gestionaran, i el més important, quin finançament tindràn. Si no sabem abans de començar, quants euros hi hauràn i d’on vindràn  es pot fer un pa com unes hòsties.

Si a tot aquest garbuix hi afegim que l’esborrany fet per ERC  i que vol l’aval de tot el govern català “pasapalabra” sobre la capital de cada nova vegueria trobem un panorama per llogar-hi cadires. Davant tot això el millor és,  avui per avui,  plegar veles.

quim nin