Concretament i tenint present el contingut de l’ultimàtum del TSJC de canviar el model d’èxit de l’escola catalana, m’ha vingut a la memoria aquell tros de la cançó que diu que “hay para alquilar sillas” i més endavant deixar anar allò de “saca fuego por las muelas”.

 Doncs això, n’hi ha per llogar-hi cadires i per treure foc pels queixals. Els Tribunals Espanyols, bé sigui el Suprem o el Constitucional dicten sentències que cal complir. I tant. Sempre. Ara bé, si es contradiuen, que fem? El Constitucional, va validar el model que defineix l’Estatut. Ara el Suprem demana, a partir de tres demandes individuals, modificar tot el sistema, avalat prèviament. I que té la base en un Estatut vigent votat al Parlament i ratificat en referèndum pel poble català.

 Als nostres carrers i places no hi ha conflicte amb la llengua. Als pobles i a les ciutats no hem vist en els darrers anys confrontacions públiques motivades per l’idioma. Per quins set sous, precisament ara –a 70 dies d’unes eleccions estatals- tornar a revifar aquest tema? A qui interessa la polèmica?

La resposta del Govern de la Generalitat i la de la majoria de partits polítics, la de la societat civil, la del sectors culturals i educatius, ha estat en la mateixa línia: a favor del model que ha estat vigent fins ara, i que tan bons resultats ha donat. Però la millor defensa de la nostra llengua no l’hem de fer en els tribunals, ni tampoc en els debats polítics. La millor defensa del català, com de qualsevol altra llengua, és usar-la. Fer-la servir en tot moment.

 I a l’escola des del primer dia de curs. A primera hora i fins que el conserge posi la darrera balda. A l’aula i al pati, al menjador escolar i als passadissos. Aquesta és la resposta adequada als que tenen voluntat de substituir el que anomenen “monolingüisme excloent” per un “bi o trilingüisme integrador”. Convé recordar a tots els que reclamen un canvi de model que el nivell d’assoliment dels coneixements de castellà dels alumnes que han estudiat a Catalunya es idèntic o millor als que han cursat estudis a altres zones de l’estat espanyol. Davant d’això, on es el problema?

 Ser català mai ha estat fàcil. Catalunya com a país, com a nació no és un invent. És una realitat històrica, de cos i ànima, de sentiment i d’institució. Que ve de lluny. Catalunya no és fruit de cap Constitució ni de cap pacte polític ni de cap programa electoral. Cada vegada hi ha més ciutadans que tenen el cor bategant per la plenitut nacional del país. Que s’emocioen estimant la pols dels camins dels seus paisatges vitals. Sense fer gaire soroll van fent via, sense estridències, encara que portin una feixuga motxilla en la travesa per arribar a ser una nació normal al món. Molts, davant la perpetua agressió, ja han engegat el camí de l’adéu.

 Per arribar allà on ens mereixem: la Catalunya sense límits, cal ser radicals en un compromís: estimar aquesta terra i servir-la el millor possible. Amb la joia de poder parlar, educar i conservar la llengua que ens han tramès les generacions que ens han precedit. I posar la nació com a prioritat. Creure-hi. No arronsar-se davant d’aquells a qui agradaria veure arranat el sentiment de catalanitat. I demanar respecte davant els intents d’humiliació, com la negativa a donar-nos el finançament que ens pertoca.

I res millor, cada Onze de Setembre, per renovar el compromís de servei a favor d’aquesta terra, del seu progrés i de la seva llibertat.

Primer ocupen espais públics com la Plaça de Catalunya a Barcelona o la de la Font a Tarragona, per anomenar-ne només dos ben a prop nostre. 

El moviment s’articula en assemblees. I decideix , entre d’altres, una acció que va comportar el dimarts passat  no deixar entrar al Parlament els representants escollits democràticament el passat mes de novembre. No explico els detalls d’un espectacle lamentable.

Ara fa una estona  han acabat les manifestacions convocades a les capitals catalanes, amb el corresponent ball de xifres. A Barcelona la convocatòria ha aplegat per uns 20.000 persones, per altres 76.000 i altres 260.000.  Tant me fa la xifra exacte, hi ha anat molta gent.

Em mereixen tot el respecte moltes de les seves opinions i reivindicacions. Però m’ha cridat l’atenció una proclama i una pancarta. “boti, boti, boti, polític el que no boti”. Au va, tots al sac i per  igual i “El carrer es nostre”. Ah si, i la resta que no es dels vostres que ha de fer? ha de volar o pagar peatge si es “vostre”?

Per un moment he pensat que hauriem de fer cas d’aquesta consigna del boti, boti.. Ens en anem tots cap a casa. Des del president del govern fins al darrer regidor del poble més petit. Alcaldes, diputats o parlamentaris deixem d’exercir, encara que estiguem escollits per la ciutadania. Ah, i  també al mateix moment dissolem el cos de Mossos d’Esquadra i les guardies urbanes, perquè no pot ser que hi hagin  forces policials en la nova situació.

Vinga, som-hi. He imaginat que pleguem tots demà mateix. I que ens manin els indignats, aixó sí si us plau que separin els que són capaços d’escopir, donar empentes, escridassar i fins i tot agredir a un gos pigall que acompanya a un diputat invident. 

I que s’afanyin  a fer pressupostos sense gaires ingressos i mantenint tots els serveis. I que no es queixin si no hi ha recursos.  I que ens donin als que hem plegat el mateix espai als mitjans de comunicació per criticar-los. I que ens deixin ocupar les places, els jardins i els parcs públics. I que no es queixin si penjem pancartes, i….

I tot decidit en assemblea, es clar. On, per cert, hi podrem ser-hi?

Ara fa cent dies que el nou Govern de la Generalitat ha començat a treballar. Personalment en formo part a nivell territorial. A firmo que la meva tasca és molt  absorbent i plena de sensacions positives. Però també és cert que el que m’he trobat arreu de les nostres comarques no difereix del que ha passat a tot Catalunya: ens toca gestionar una situació molt complicada.

L’anterior Govern tripartit va prometre molt. En alguns casos promeses sense els diners corresponents o sense consignació pressupostària. I en d’altres es van fer encàrrecs sense dotació econòmica. I ara hi ha empreses , preveïdors i ens de tota mena que  encara no han cobrat. Al Camp de Tarragona en tenim  exemples, com a la resta de Catalunya. I aquestes dades no s’acostumen a donar es fan els traspassos d’un govern a un altre. Traspassos  que van ser fets de manera  molt correcta en les formes, però poc definits en el fons.

I ara, als qui no hem participat de la disbauxa, ens toca quadrar els números. I  explicar la realitat. I aguantar les crítiques demagògiques dels qui diuen que volem retallar l’estat del benestar. Unes crítiques que venen, precisament, instigades pels partits que van protagonitzar aquesta gestió que podem qualificar en alguns aspectes d’irresponsable i que són, ells els únicss culpables de que el Govern actual hagi d’aplicar aquestes mesures.

La nostra proposta electoral parlava de canvi. Canvi en les maneres, en les formes, en la gestió i en el tarannà. Els ciutadans ens van atorgar la confiança. I no els  defraudarem.

I el més curiós, i torno al Camp de Tarragona, és veure com ara alguns ajuntaments es posen en peu de guerra en contra de la Generalitat per demanar que es facin accions urgents i immediates. Els mateixos que amb els anteriors governs sempre han estat callats ara volen que es faci en tres mesos  i,sense gaires alegries pressupostàries, el que no s’ha fet en 7 anys. Els mateixos que han signat convenis tres dies abans de les eleccions, ara gesticulen i s’alarmen per la “lentitud” de la Generalitat. Els mateixos durant aquests anys no s’han preocupat ni han estat tan bel·ligerants per resoldre temes com ara la situació dels jutjats, o dels hospitals, o de les escoles, o de si cobraven les empreses de transport escolar, o de si es pagaven els menjadors escolars, o de si es donaven els ajuts de la dependència, o de si cobraven els adjudicataris d’obres públiques… ara exigeixen que tot es faci ja.   

De cop i volta, a alguns els hi ha sobrevingut la responsabilitat, imagino que per la proximitat de les eleccions municipals. Això sí, llençant pilotes fora com si no tinguessin res a veure amb la situació actual. I quan el Govern s’atura per reprogramar les obres pendents  i per pensar com refer-ho tot, a partir de tocar de peus a terra i no fer volar coloms, ells “els immaculats” ràpidament es manifesten en contra. 

El nou govern comença a caminar.  I treballarà donant la cara per aixecar el país. Encara que hi hagi qui engegui la  maquinària crítica afí. Però ja sabem que els brams d’ase no pugen al cel. Ara es temps de no malbaratar ni un euro. De distribuir bé. D’aixecar el país. Es l’objectiu pel quan no deixarem de treballar-hi cada dia.

Ara ens toca estalvi, perquè algú ha gastat molt més del compte; ens toca rigorositat, perquè algú ha enganyat prometent moltes coses sense diners; ens toca seriositat, perquè els diners públics són de tots i els hem d’administrar bé; ens toca diàleg i comunicació, per explicar bé el que està passant i perquè fem el que fem; i ens toca anàlisi. Anàlisi per no malbaratar i per controlar la despesa. Anàlisi per posar les bases del  que ha de ser el futur econòmic del nostre país. I ho hem de fer sense preses i sense demagògia. Amb la veritat i explicant el perquè fem o no fem.. Analitzant cada pas, perquè ens hi juguem el futur de les nostres generacions. I estic convençut que ho aconseguirem, perquè aquest país i aquest territori tenen moltes potencialitats.    Això sí, sense deixar-nos portar per les presses electorals d’alguns.

Només cal recordar els recordari al gos i al hortelà per saber que n’hi ha que comencen a sentir fred de peus. I és que el partit encara s’ha de jugar. I de moment, els que es pensaven que seria un passeig sense baixar de l’autobus, s’adonen que més aviat hauran de remar molt i es posssible que no arribin a l’objectiu.

Hi ha mitjans de desinformació planfetaris que ja han engegat la seva ira contra la Victòria. Era previsible. Quan no hi ha solidesa en la gestió ni argumentació fonamentada s’ha de recòrrer a l’insult.

Però davant de respondre el que convé es seguir treballant. Oferint un projecte alternatiu. Que passa més per escoltar  i per fer propostes que ajudin a la recuperació econòmica. Que busca la suma més que la divisió.

Crec que a Tarragona ens esperen un parell de mesos força interessants. Temps al temps.

Quan escolto a algú dir que no es pot estimar el lloc on viu sinó si hi ha nascut em venen ganes d’engegar-lo a pastar fang.

Qualsevol persona, amb independència d’on hagi fet el primer plor, es pot sentir identificada,defensar i estimar el lloc on viu com els autòctons de generacions.  Ho puc certificar perquè al meu poble  hi ha  molts exemples. A l’equip de govern que fa anys que encapçalo tinc per exemple tinents d’alcalde que han nascut a Jaén o a Villagarcia de la Torre (Badajoz) que s’han partit la cara defensant Albinyana. I ho fan sense renunciar als origens.

 Per això quan algu diu que només es pot tenir afecte al lloc on vius si hi has nascut  no només menteix sinó que  a més insulta i s’equivoca. 

Som milers i milers els ciutadans que formem comunitats locals nascuts arreu del mòn.  I és que ja ho diu el refrany “uno no es de donde nace sino de donde pace”

Entre una jornada i l’altre, el Nadal. Com a símbol del naixement d’una nova etapa.

La feina feta per tanta i tanta gent va tenir el seu premi en forma de resultat electoral el passat 28 de novembre. Ara, just un mes més tard, ja coneixem el nou govern català.  Un govern solvent, d’acreditada capacitat de gestió. Que ilusiona. I que farà un bon servei al país.

L’acte de dilluns al Saló Sant Jordi, la sortida al balcó de la Plaça de Sant Jaume i la posterior salutació i brindis al pati dels Tarongers no l’oblidarem. 

Ara tenim com a President un home amb un profund coneixement del país. Ho va deixar clar en el discurs d’investidura  ”jo per arribar a la presidència de Catalunya he creuat Catalunya moltes vegades. L’he creuada de Llevant a Ponent, de Tramuntana a Mitjorn, l’he trepitjada, l’he coneguda a fons, podríem dir que fins i tot que l’he respirada, l’he tocada. He tocat el nostre país. Si em permeteu una expressió molt col·loquial, fins i tot podria dir que l’he mamat aquest país durant tots aquests anys. I amb una gran intensitat, i amb tota la proximitat de la qual he estat capaç. I per això avui puc dir que, una vegada creuat aquest país tantes vegades, una vegada respirat amb la gent, amb el patiment i també amb les il·lusions i esperances de la gent, no només dono per bona tota aquesta experiència d’aquests anys, sinó que a més a més l’agraeixo. Perquè puc exercir crec, ho dic amb tota la modèstia, crec que en aquest moment puc exercir la presidència de Catalunya millor que no pas ho podia haver fet fa uns anys enrere.”

Hi ha molta feina a fer. I moltes ganes de fer-la. Ben feta. Amb educació, com la que van demostrar tota la gent que es va aplegar en un fred  matí a la Plaça per viure en directe com començava una etapa, que n’estic convençut, ens portarà a una Catalunya millor. I ho hem de fer  amb  una actitud que combini “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.

Hem passat de cridar, amb totes les ganes del món, “ Mas President” a dir, amb tot l’afecte, “President Mas”.

Després va venir el que tothom sap. Una victòria hegemònica i homogènia de CiU i de l’Artur Mas. I de Josep Poblet a les nostres comarques on vam obtenir nou diputats davant els set de la passada legislatura. Victòria a les deu comarques.

I després del diumenge de Gloria un dilluns no menys gloriós. Un 5 a 0 dels blaugranes davant els blancs. I altres temes que  amb la rapidesa que passen ens allunyen els eleccions.

Ahir ja es va constituir el Parlament. Amb una dona com a presidenta per primera vegada, la Núria de Gispert. I la vallenca Dolors  Batalla com a secretària de la mesa. I aviat vindrà l’elecció del President 129è en la persona de l’Artur Mas. I el primer govern. I les primeres decisions i l’anar fent de cada dia ens anirà teixint com si fos una lleugera boira la distància amb la campanya electoral catalana més intensa que he viscut.

Les revelacions de Wikileaks, l’arribada d’Ikea a Tarragona, els ‘assassins  d’Olot, La Foundation Qatar a la samarreta del Barça, l’adéu de David Madí o el mil·lenari del meu poble  han passat en aquestes tres setmanes. Amb aixó m’adono que la vida passa ràpida, que no hi ha aturador, ni temps per a pensar, que la processó és llarga i el ciri molt curt…

Tres setmanes més tard, mantinc l’íntima satisfacció d’haver aportat el gra de sorra necessari per poder fer una Catalunya millor. La que ens mereixem els homes i les dones que hi vivim. I d’haver pogut treballar per un projecte i unes persones que s’ho valen.

Durant el matí aprofitem per fer el repàs final al tema dels interventors, de la jornada de les eleccions, dels autocars que sortiran de  la demarcació cap a Barcelona…

Acompanyo al candidat a la presentació del nostre programa a CCOO, on ens rep el seu líder, Jaume Pros. Ell ens fa arribar un llistat de temes que ha presentat cada formació política. Notem la coincidència entre les nostres propostes i les seves demandes. I és que quan hi ha sentit comú l’entesa es fàcil.

Abans d’anar a dinar ens fem davant la catedral una foto amb el Sebastià, que ens ha portat amunt i avall durant aquests darrers quinze  i el cotxe de campanya. Ho fem davant la façana de la Catedral de Tarragona.

Vaig cap al Palau Sant Jordi amb el Josep Poblet i torno amb la gent del meu poble, que han omplert un autocar.

Al Palau tot es veu gran. Hi ha una riuada de gent, que mica en mica va ocupant tots els espais. I surt el Pep Plaza a fer-nos riure. I una estona més tard, el Boig per tú del Pep Sala ja ens fa esborronar.

Les emocions a flor de pell i les llàgrimes d’emoció durant uns minuts inesborrables de l’Artur quan donava les gràcies a l’Helena. Un acte que passarà a la hìstòria de la nostra formació política i que recordarem sempre. Pel seu contingut, pel simbolisme, per la sinceritat, per la referència del President Pujol que va dir que tenia una bona notícia que donar-nos “tenim líder” i la confessió pública del Duran Lleida dient la immensa felicitat que li produirà la victòria de l’Artur.

Reconec que  vaig plorar. Com tanta i tanta gent. 

Quan ara escric aquestes ratlles em torno a emocionar. Recordo als meus pares que em van ensenyar a estimar aquesta terra . I no hi ha res que, en aquestes dues setmanes de campanya, m’hagi fet més feliç que treballar  tant com he pogut per fer possible una Catalunya millor. Hi ho he donat tot per l’Artur, per l’amic Josep Poblet, per tota la candidatura, pels meus companys de tot el territori, per la gent del meu poble, pels de casa. A tots MOLTES GRÀCIES. Tot per fer possible allò que tants i tantes volem: una Catalunya millor

Durant el  matí  preparació a fons. Trucades a líders socials i del món econòmic. Tots responen afirmativament. Hi volen ser.  Al migdia, vaig al  dinar del món sanitari i social.  Tots preocupats pel futur de l’actuat estat del benestar.  Comparteixo taula amb el President del Col·legi de Metges, Fernando Vizcarro i l’alcalde del Vendrell, Benet Jané.  Algú que s’hi fixa ens anomena  carinyosament ” Baix Penedès power”.

A les sis ja sóc al recinte del miting.  Nervis inicials. Hem de col·locar les reserves de lloc. On seu un i l’altre. I aquest i el de més enllà. Arriben les dues primeres senyores a l’acte. Miro el rellotge i les busques assenyalen les set. Una hora abans. Intueixo que anirà bé.

Poc a poc la riuada de gent no para. Arriben de tot arreu. Entre els primers els del meu municipi, Albinyana. M’omple d’orgull veure’ls. No fallen mai!!!

S’ocupen totes les cadires. Gent dreta.  Tot fa un goig que enamora. I el millor està per arribar: els discursos de la Victòria Forns, aclamada com alcaldessa, del Carles Sala, del nostre líder, el Josep Poblet, que agraeix el torrent de confiança que hem rebut arreu on hem passat.

I la traca final. Duran i Artur Mas.  Duran reparteix estopa amb elegància. I diu que CiU vol una Catalunya millor per a tothom, amb independència del lloc d’origen i de la llengua que parlin. Ll’Artur rebla el clau, dient que no hi ha res fet. Que cal treballa fins diumenge a tope. Veig molts  ulls brillants quan recorda els que no hi son i posa per exemple al Juli Gens. I retronen a la sala els aplaudiments de reconeixement al Joan Miquel Nadal i al Joan Aregio.

Es respiren bones vibracions. Quan acaba l’acte electoral, l’Artur i la seva esposa, l’Helena, encara estaran prop d’una hora amb periodistes, els tècnics de muntatge i de la caravana que els acompanya cada dia. Es fan la foto de família amb tota aquesta gent que organitza els actes per tal que no falli res.

Arriem a casa a mitjanit. Avui ha estat un acte molt emotiu. Entranyable. Dels millors que he viscut.

I demà cap al Sant Jordi.

Al matí l’emissora de Torredembarra, més tard atenció als mitjans a la seu de la UGT, després darrer debat a Catalunya Ràdio i una entrevista de televisió a TAC12.

He acompanyat al Josep  en el dinar i en el recorregut de la tarda.  Avui estava més tranquil, que en els dos debats primers.  Sap quines burxades li vindràn, sobretot, per part del representant socialista que té una fixació amb CiU i amb ell.

Com el dia de TV3 els primers en arribar  a l’emissoora som  CiU i Ciutadans. Conec el cap de llista, Vicente Castillo, que ens diu que es merengue “a mucha honra” .  Seguim el debat amb una periodista del Punt.  Els primers vint minuts son d’alta tensió. La pausa de la mitja hora fa que t0t s’assereni i es torni, ho reconec, una mica soporífer. Quan  entren en escena les A27. C51, T-11, la C-14 , la  246 o l’MTC,  penso que els oïdors ja deuen haver mogut el dial.

En els debats  el pes dels vots i dels representants que té cada formació no compta. Tothom té el mateix temps. Tant si en tens 48 com 3. Només varia l’ordre d’intervenció.

Acabem el dia, preparant la recta final. Hi ha bon ambient per l’acte de dijous a Tarragona, amb l’Artur Mas i en Duran. Trucades d’ànim, sms recordatoris, movilitació a tope.

En arribar a casa, la cruesa de la  crisi la noto en la trucada d’un bon amic.  El banc se li ha quedat la casa dels seus pares.  Un drama més.  Dels que em colpejen cada dia.  Dels que fan que vulgui viure en una Catalunya millor, on trucades com aquesta formin part de la història. Per aixó treballo tant com puc. Perquè penso que  hi ha llum al final del tunel.